La xiqueta té vint-i-cinc anys. Filla d’una família “normal”, nascuda a un barri “normal” de Barcelona —cadascú que entengui el “normal” com vulgui—, amb estudis superiors i molt viatjada. M’explica que ha estat per tot Àsia, també alguns països del sud i, per descomptat, Amèrica del Nord–. I amb tot això, la xiqueta em confessa que mai no ha vist un codony.
Els egipcis l’adoraven, els grecs l’idolatraven, els romans el veneraven i, segons els estudiosos, no vam perdre pas el paradís per una poma sinó per un codony, i per un cony també (disculpeu, no me n’he pogut estar… tant escriure codony). Va, tornem a redreçar-ho. Aquesta fruita gran, de formes capricioses, és el que més s’assembla a les primitives pomes i peres. De fet, el mot castellà membrillo deriva del llatí melimelum (poma dolça). Imagina’t! El codony era més dolç que la poma! En portuguès és marmelo i la marmelada és el codonyat. El mot feu fortuna i s’estengué a tota Europa per denominar tota mena de confitura: les melmelades. En català, el mot prové del grec, de la poma cidoniana, de l’antiga Cidònia, ciutat desapareguda de l’illa de Creta.
El codony és de caràcter ferm, et repta, no et dona res sense esforç. Et cal un ganivet per enfrontar-t’hi i no guanyaràs la partida fins que li extreguis el cor, dur com una pedra
Potser vam perdre el paradís, però com que als Pirineus sempre costa més d’arribar-hi, encara avui hi ha un bocí de l’Edèn: la Fira del Codony de Tremp, al Pallars Jussà. Llàstima que, per anar-hi, hàgiu d’esperar un any sencer, perquè es va celebrar dissabte passat. Una immensa fira dedicada a aquesta enigmàtica fruita on no només se’n podien comprar de naturals sinó que era una mena de tour de force de creativitat desfermada. El crèiem relegat a la memòria de les iaies, i els intrèpids i braus pallaresos ens el presenten vestit de rabiosa modernitat. Partint del codonyat i l’allioli de codony, el virtuosisme i les piruetes dels productors són inacabables: ratafia, pa, galetes, panettone… Ens descobreixen que aquesta fruita dura, aspre i àcida és una de les grans joies de la temporada.
El codony és de caràcter ferm, et repta, no et dona res sense esforç. Et cal un ganivet per enfrontar-t’hi i no guanyaràs la partida fins que li extreguis el cor, dur com una pedra. Un cor, que cuinat lentament amb el sucre és determinant per al cos de la confitura. La transformació del codony en cor, cos i ànima del codonyat és un espectacle. Com si vessés sang durant la rendició, la carn groga es torna en un intens roig robí; l’acidesa se suavitza i la duresa es doblega en una perfumada gelatina.
Li hauré d’explicar a la xiqueta que el codony no és pas una fruita sinó una metàfora. En un món que va a tota velocitat, el codony ens obliga a aturar-nos. No es fa al microones. No es menja amb les mans anant cap a la porta. Demana el seu ritual. Ens convida a esperar, a gaudir de l’espera, del procés. És, en certa manera, un acte de rebel·lió contra la immediatesa.