Sovint em pregunten si tinc cap mania destacable quan menjo fora de casa. Per motius que se m’escapen, sembla que faig la pinta de ser massa maniàtica i aprofito per desmentir, ara i aquí, que no és així. És veritat que si la taula on haig de menjar balla, em neguiteja una mica. Però tret d’això, em penso que no hi ha massa res que depengui del restaurant que em pugui irritar. Ara bé, hi ha una cosa que depèn només de mi i sí que m’empipa: cremar-me.
És ben sabut que una de les coses més difícils de controlar en un restaurant és a quina temperatura arriba el plat a taula. Potser un dels errors més comuns és que segons què arribi massa fred, sigui perquè s’ha refredat massa o perquè no ha temperat prou. Pensem en un colomí i en unes patates fregides o, per contra, en una ensaladilla russa a temperatura glacial, acabada de sortir de la nevera. Però a mi em molesta tot el contrari, que és que qualsevol cosa arribi a temperatures de magma volcànic i jo no tingui prou paciència i em cremi.
Detesto cremar-me la llengua. Pensar en la sensació de cremar-se, en general, em fa venir esgarrifances
Detesto cremar-me la llengua. Pensar en la sensació de cremar-se, en general, em fa venir esgarrifances. No en va, la sensació de cremar-se per fred i per calor és exactament la mateixa, ja que els receptors nerviosos que perceben aquestes laceracions tàctils són idèntics. I per això poso sobre la mà o el dors de la mà sobre el plat en un gest que, si ho penso, des de fora deu semblar una mica estrany, com si de sobte m’hagués agafat per fer-li reiki al pollastre o al que sigui que menjo llavors.
No hi ha res pitjor que tenir gana i tenir el menjar davant, però no poder-lo menjar, en aquest cas, perquè és massa calent
Soc conscient que la culpa és només meva, si em cremo, i que no em puc queixar si una croqueta arriba més calenta que l’asfalt a l’agost. Aleshores bufo i bufo i bufo, com el llop a la casa bona dels Tres Porquets, i torno a bufar i encara bufo una mica més, dissimuladament o, potser, inflant bé les galtes per donar-li més velocitat i potència al refredament. Perquè no hi ha res pitjor que tenir gana i tenir el menjar davant, però no poder-lo menjar, en aquest cas, perquè és massa calent. És el meu efímer càstig de Tàntal que em recorda que aquesta feina i els seus petits privilegis poden esfumar-se un dia per molts motius. De fet, un dels meus malsons més recurrents és somiar que tinc molta set i que per molta aigua que begui, res me la calma.
A més a més, haig de suportar com els meus companys de taula endrapen el menjar que a mi em sembla bullent com si no passés res, com si tinguessin la llengua d’acer, sense rebufar ni un sol cop. És clar que en aquesta vida tothom té el seu rol, i mentre ells van mastegant, jo segueixo amb la conversa que ens ocupés en aquell moment, posant la mà sobre el plat com si tingués poders taumatúrgics, esperant des de la distància que la temperatura baixi i, per fi, pugui degustar tranquil·lament, evitant la cremada.