Cada dia s’obren i es tanquen restaurants. No és pas res que ens hagi de trasbalsar, al contrari, és fonamental per a la vida econòmica, social i estètica d’aquests organismes colossals que són les grans ciutats com Barcelona. Així, doncs, per què ens ha colpit la reconversió del mític Casa Leopoldo en un restaurant xinès de menú de dotze euros? El 1929, el Leopoldo i l'Elvira, immigrants aragonesos, van obrir una casa de menjars econòmics al cor del Raval, el barri xino de Barcelona. Cuinaven el que sabien que vendrien: cuina catalana de cassola. El primer dia només van tenir un client per dinar i un client per sopar. El que els va abraonar va ser que el client era el mateix. Ho havien aconseguit: seduir amb el plat.
El Germán, el fill del Leopoldo i l'Elvira, es va fer torero de professió i d’aquest període de joventut, abans d’incorporar-se al restaurant amb la retirada dels pares, en va quedar el llegat dels immensos quadres amb motius taurins, l’elegància de caminar i el privilegi de ser un dels pocs establiments on es menjava autèntica cua de toro els dies que hi havia hagut corrida a la Monumental. Però la gran fita, el gran èxit, va ser el mestissatge dels públics que el restaurant va saber plaure. El barri xino, amb la seva diversitat, atreia els intel·lectuals transgressors i aviat Casa Leopoldo va ser el restaurant preferit dels escriptors i els artistes. Manolo Vázquez Montalbán n'era assidu i a la seva taula s’hi reunien Terenci Moix, Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Joan de Sagarra o Maruja Torres.
Famosos toreros i intel·lectuals reputats eren un reclam per a clients adinerats i senyorets de la zona alta que arribaven amb un taxi a la porta del restaurant i, sense haver posat un peu al barri, menjaven plats tradicionals i impertèrrits a la carta. Tot i els il·lustres clients, la raó de ser del restaurant era el barri, i atendre als veïns n'era l’ADN. Aquest és un dels llegats que ens deixarà: tots els clients són importants i, potser els veïns encara ho són més. La Rosa, la neta del Leopoldo, m’explicava que qui la cuidava de ben petita mentre els pares treballaven cada hora del rellotge, eren dues prostitutes trans que van ser les seves veritables mestres en valors. Una mostra més de com s'és un puntal del barri.
Aquest és un article d’homenatge, record i reivindicació d’un dels restaurants més tossuts en preservar la cuina sensata del país i transformar-la en un estàndard de la nostra identitat. Amb la desaparició d’un espai tan emblemàtic (i emblema vol dir símbol, sentiment de pertinença) desapareix també un arxiu de la memòria viva. El tancament ens deixa una buidor enorme i un temor real de com perdem, a bocinets, la ciutat.