Som de ple a l’època de la disbauxa, als “un dia és un dia” encadenats, als “setembre comencem”, som a l’època de la llibertat gairebé absoluta: les vacances escolars. S’obre la veda a les festes infantils, als berenars a la fresca, als pícnics a la platja i als dinars a la guingueta amb els peus a la sorra.

Macarrons, pollastre, gelat i Fanta: el pòquer guanyador dels marrecs a l’estiu. Un pòquer immutable al temps perquè ho és ara —a l’era de la globalització i les xarxes— i ho era als anys 70’s (remetent-me a la meva infantesa) quan anàvem amb el Capitan Trueno sota el braç. Generacions i generacions bevent Fanta de taronja sense saber que el nom de Fanta és la part del principi de la paraula “Fantà...stic”! 

Generacions i generacions bevent Fanta sense saber que el nom de Fanta és la part del principi de la paraula “Fanta...stic”!

Sí, les begudes tantes vegades begudes, gaudides i implorades, abans d’omnipresents als bars i a les neveres domèstiques van ser una idea, un projecte, una aposta, un risc, una aventura i, finalment algunes, un èxit. Malgrat van viure itineraris similars, cada una d’aquestes begudes és una història particular farcida de curiositats, anècdotes i circumstàncies històriques i en la creació de cada una d’elles s’hi barreja la necessitat, l’emprenedoria i l’adaptació al medi. 

Podríem viure sense saber-ne l’origen però segur que m’agraireu aquests temes entretinguts i poc controvertits que ajuden a passar les llargues sobretaules de gelat de corte i sangria. 

Fanta 

La innocent beguda es va crear arran de la reacció de l’alemanya nazi al boicot comercial dels Estats Units del 1940, que havia prohibit exportar el xarop a partir del qual s’elabora la Coca-Cola, necessari per la fabricació de l’addictiva beguda que els tenia enganxats. Per a rendibilitzar la planta elaboradora, el director local va inventar una nova beguda amb els excedents d’altres industries com el xerigot de la llet i la polpa de la poma emprada en la fabricació de la sidra, tot endolcit amb sacarina i sucre, i amb un punt de gas. Els gustos depenien dels ingredients disponibles. Només els faltava el nom, que havia de ser curt i fàcil de recordar. FANTA(stic), va ser el nom triat i va ser un èxit rotund. Malgrat l’èxit, un cop acabada la guerra es va abandonar la producció fins que en una de les fàbriques que la marca tenia a Nàpols va tenir la pensada de tornar a llançar el producte aprofitant la quantitat de taronges de la zona... i fins avui!

La Fanta es va crear arran de la reacció de l’alemanya nazi al boicot comercial d'EUA

Mirinda

Si finalment l’esperanto hagués quallat, tots sabríem que “mirinda” significa meravellós, magnífic, fenomenal, formidable i estupend, el nom que es va triar per el refresc que va triomfar a l’Espanya dels anys 60 i 70. Malgrat el seu èxit, mai s’ha sabut qui la va inventar més enllà que va ser Espanya el país que la va veure néixer i que va sorgir dels despatxos de Pepsi Cola Company a finals dels anys 50 del segle passat. La clau de l'èxit va ser gràcies a una potent campanya publicitària que regalava, a canvi de taps del refresc, LPs o subscripcions a la revista Súper Mortadelo.

Si tens un atac d’enyor encara la trobaràs als països Latam (com es denomina actualment als Latino Amèrica), i també a Malàsia, Rúsia, Xina, Egipte, Israel, Nova Zelanda o Polònia. Propietat de PepsiCo, es comercialitza amb altres sabors més enllà del clàssic de taronja (poma, maduixa, raïm o pinya). La raó per la que ja no la trobem a les nostres botigues és l’estratègia mundial de la propietat que ha abandonat els països on el seu etern rival, Coca-Cola, hi té una forta presència. 

Si finalment l’esperanto hagués quallat, tots sabríem que “mirinda” significa meravellós, magnífic, fenomenal, formidable i estupend

Cacaolat

Si cada vegada que em tacava de Cacaolat el vestit de punt d’abella de floretes, amb immensa llaçada i farbalanets, la mare hagués pensat que cada taca era una medalla al sr Viader –com una mena d’homenatge a l’emprenedoria – potser m’hauria estalviat una col·lecció de cleques. 

Situem-nos al 1900, quan un jove Marc Viader comença a treballar a una lleteria de Barcelona. Al 1910 ja n’és l’amo i al 1925 participa en la creació de Letona S.A. una embotelladora i distribuïdora de llet envasada i esterilitzada, una revolució tenint en compte que la població s’abastia a les vaqueries dels pobles i les ciutats. 

En un viatge a Hongria tasta una beguda de cacau i s’encaparra a elaborar-la de manera industrial a Catalunya, amb l’objectiu d’aprofitar l’excedent làctic, sobretot la llet desnatada que no tenia cap utilitat. La presentació a la Fira de Mostres de Barcelona del 1933 va tenir tan bona resposta que l’èxit va ser impossible de parar. De les 900 ampolles anuals van passar a fer-ne prop de 700.000 al 1936. La Guerra Civil tot ho va estroncar però el 1950 es va reemprendre l’elaboració i va incorporar al Pepi, el nen que carrega l’ampolla a l’esquena, com a reclam publicitari i que associava el Cacaolat a la infància i que ens ha acompanyat en tantes aventures. El més important, la recepta s’ha conservat intacta des del 1933. 

Trinaranjus

Fer una ullada a la trajectòria acadèmica, empresarial i política d’Agustín Trigo (1863-1952) fa vertigen. Farmacèutic de formació, va ser l’alcalde de València i va crear un important laboratori industrial, en el que va idear Trinaranjus. El nom fa referència tant al contingut de la beguda (tres taronges) com a l’inici del cognom del creador: TRIgo

El nom Trinaranjus fa referència tant al contingut de la beguda com al cognom d’Agustín Trigo, el seu creador

Tot va començar a finals del segle XIX, amb una medicinal sal de fruita efervescent rica en magnesi; va continuar al 1924 amb un concentrat de suc de taronja diluït i gasificat i va acabar al 1933 amb un refresc sense bombolles: el Trinaranjus. Aquest darrer va ser un gran èxit, tot i que l’ampolla dissenyada per un gran dissenyador de l’època, la forma de la qual eren tres taronges a la base, va generar un allau de comentaris jocosos per semblar ben bé uns genitals masculins. Anècdotes a banda, l’èxit del Trinaranjus va ser irrefutable i ens ha acompanyat fins a dia d’avui.

Històries precioses, entranyables i que són models d’emprenedoria... Tot i que actualment cap d’aquests refrescos són propietat dels seus creadors. Si vols parlar amb els amos hauràs de demanar hora a Suntory, Damm, Coca-Cola i Pepsico. Quina pena tan gran.