Llegeixo al diari que Barcelona aprova un pla d’usos per frenar la proliferació de botigues de carcasses de mòbil i de salons de manicura —el que en diem “llocs d’ungles”. Mesures restrictives que aplaudeixo, i no perquè sigui una burgeois elitista de les que no vol pakis al barri, sinó perquè, entre altres raons que no venen al cas, aquests establiments fan un tuf de màfia que no s’aguanta. Malgrat la moda del NailArt i que tothom, tothom, porta un mòbil a la butxaca i n’acumula una desena d’antics a casa, no s’entén el negoci de tantíssimes botigues de carcasses i salons d’ungles. Però aquest no és el tema. La qüestió és que en plans d’usos anteriors, l’Ajuntament va atacar la restauració, limitant la concessió de llicències de nous restaurants a barris amb molta densitat o molta pressió turística.
I avui, des del nostre restaurant en un d’aquests barris amb restriccions, el meu equip i jo volem felicitar efusivament la fleca i el supermercat del costat perquè han obert un restaurant sense adonar-se’n. Tots dos, en un barri on, avui, nosaltres no podríem obrir. Tots dos, sense passar per cap dels controls que vam haver de patir nosaltres.
Si quatre taules en una fleca i uns microones en el supermercat (per escalfar els plats precuinats que hi venen) fan exactament el mateix que un restaurant, per què no tributen igual ni compleixen la mateixa normativa?
Resulta que tots aquests anys hem estat equivocats. Hem pagat llicències d'activitat, hem passat inspeccions sanitàries, hem contractat personal amb conveni, hem instal·lat sistemes de ventilació homologats, hem redactat plans d'autocontrol, hem registrat temperatures de nevera a les set del matí... Tot això, descobrim ara, era completament opcional.
La diferència no és només de tràmits: és fiscal. Nosaltres paguem IVA de restauració al 10%. Ells, com a comerç alimentari, al 4% en els productes bàsics. Nosaltres necessitem cuiner, sala diferenciada, extracció de fums, bany adaptat. Ells necessiten un taulell i ganes. Poden oferir preus irrisoris perquè la seva estructura de costos és radicalment diferent de la nostra. Tant, que gairebé sembla un avantatge competitiu dissenyat expressament. Gairebé.
Mereixem un terreny de joc just per no destruir el teixit de la restauració de barri. Ens exigeixen la màxima qualitat i seguretat, cosa que assumim amb orgull. Però si una fleca i un supermercat vol fer de restaurant, que paguin els mateixos impostos
La pregunta innocent: si quatre taules en una fleca i uns microones en el supermercat (per escalfar els plats precuinats que hi venen) fan exactament el mateix que un restaurant, per què no tributen igual ni compleixen la mateixa normativa? La resposta, sospitem, és que ningú no s'ha molestat a mirar-s'ho massa de prop. Els ajuntaments i les conselleries competents han de clarificar d'una vegada els usos comercials i fer complir la normativa de manera uniforme. El sector de la restauració dona feina a centenars de milers de persones a Catalunya. Mereixem un terreny de joc just per no destruir el teixit de la restauració de barri. Ens exigeixen la màxima qualitat i seguretat, cosa que assumim amb orgull. Però si una fleca i un supermercat vol fer de restaurant, que paguin els mateixos impostos, assumeixin les mateixes inspeccions i compleixin les mateixes lleis. No demanem que tanqui ningú. No ens fa por la competència: ens fa por la injustícia Per tot això la restauració traurem les urpes. Unes urpes que cap saló de manicura podrà llimar, per atacar unes noves carcasses: les fleques i els supermercats que, impunement i emparats pel buit legal, encobreixen restaurants.