Em conviden a una taula rodona a la majestuosa església de la Seu Vella de Lleida amb el títol és "L’oli ens mou". La intenció, evident, promocionar l’oli de la província. El lema transmet que l’oli és motor del territori. Jo, que soc ingènua de mena, quan em van enviar la convocatòria el vaig interpretar literal: l’oli ens fa fer quilòmetres. Perquè és exactament això el que em passa.
A mi, l’oli em fa moure, no perquè contingui una bona dosi de nutrients i calories que em disparin la palanca de la hiperactivitat i em faci caminar, sinó que és la raó principal de molts dels meus viatges. Un bon productor em pot desviar de la ruta, arribant tard a destí. Per justificar la dèria cal que primer confessi que soc addicta. I no crec que en sigui l'única. Hi ha un dia que el tastes i et canvia la vida. Tastes aquell oli encisador que t’atrapa i et mena la vida, sense poder fer marxa enrere, posseïda per un sabor intens, voluptuós, que llisca gola avall i tot ho amara. Aquell maleït dia has begut oli. Ja no podràs tornar a l’oli disgustat, aigualit. Ets presa, has caigut a la tina i no en pots sortir. I et transformes en una ànima errant, cercant l’elixir que et calmi el neguit. Fi de la innocència.
Una torrada xopa d’oli és un reconstituent reconfortant. És família. És espai segur. És posar-se els esclops després d’un dia trescant muntanyes
Comença l’agost i molts fem vacances. Fa anys que no em cal sortir del país per viure experiències úniques. La província de Lleida és el darrer racó autèntic del país, un territori feréstec, oblidat per a molts, preciós i interessantíssim. Una província arrelada, també en el sentit agrari, on el sector primari pren una rellevància cabdal. Si sou dels que creieu que aquest món encara té remei, aprofiteu les vacances per anar a conèixer productors, la seva feina i l’impacte positiu que generen al territori. I si teniu canalla, no hi ha lliçó d’escola que ensenyi més que veure créixer, com es transforma i com s’elabora el que els poseu al plat. I conèixer és estimar, crea vincles. La meva filla viu a Suïssa. Si vull conservar la vida, quan hi viatjo per visitar-la, haig d’omplir la maleta amb oli i llonganissa. No és només una qüestió d’estalvi sinó que la filla necessita "sentir-se a casa". Els aliments són més emoció que nutrients. L’oli ens mou i ens remou l’ànima. Una torrada xopa d’oli és un reconstituent reconfortant. És família. És espai segur. És posar-se els esclops després d’un dia trescant muntanyes.
Es construeix més un país posant un producte al cistell que posant una papereta a l’urna
Ara bé, l’oli també em pot arribar a regirar l’estómac. És quan, amb el pretext de la qualitat i el preu, compren oli de fora. Uns euros d’estalvi que ens surten molt cars. Quan compreu oli del país esteu definint un paisatge. Esteu apostant per un model que no podem perdre perquè ens hi juguem la sobirania alimentària, molts oficis i l’equilibri demogràfic del país. Es construeix més un país posant un producte al cistell que posant una papereta a l’urna. Penseu-hi. I m'imagino els productors de Jaén (posem, a l'atzar) fent-se un tip de riure quan ens veuen comprar el seu oli amb devoció mentre el nostre s’enrancia als trulls: "Mira que en són, d'enzes, aquests catalans." De tot això tan important vam parlar a la taula rodona a la Seu Vella de Lleida. És de justícia citar que va ser organitzada per la Diputació de Lleida –amb la marca "Gust de Lleida"– i conduïda per la col·lega Rosa Molinero. Va ser un honor i un privilegi participar-hi. Gràcies.