Can Culleretes, la llegenda d’un restaurant immortal (o no)

Fa més de dos segles Joaquim Pujol va obrir les portes del llegendari restaurant Can Culleretes, el més antic de Barcelona, a tocar de la Rambla, entre els carrers Ferran i de la Boqueria, al carrer Quintana. Més tard, el 1890 el local va passar a mans d’en Tito Regàs i als anys cinquanta tornà a canviar de mans, primer amb l’Antoni Jaumè i després amb el Francesc Agut. Finalment, el 1958 el Sisco Agut i la Sussi Manubens van agafar Can Culleretes i li van donar l’impuls necessari convertint-lo en una casa de menjars i local de referencia de la faràndula i la galàxia cultural de l’època. Els actuals propietaris són la Montserrat i l’Alícia Agut Manubens i el seu gendre Bernat, juntament amb 4 dels nets d’en Sisco i la Sussi.

El restaurant ha resistit tots aquests anys gràcies a tres regles d’or: una cuina tradicional que funciona, un bon tracte amb la gent i una bona relació qualitat-preu. Tenia raó el Francesc Agut quan sempre deia que Can Culleretes era un restaurant familiar, malgrat tot, de moment, el local no té garantida la seva continuïtat tot i que quatre nets de moment treballen al negoci.

Quin goig, quins temps!

La Montserrat, de 73 anys, em comenta que pel local han passat personatges com el mestre Toldrà, el compositor Mompou, el torero Mario Cabré i els pintors Puigdengolas, Muntaner, Abelló, Balanyà, Créixams o Planas Gallés, entre d’altres. Guaito les fotos que omplen les parets dels menjadors, quin goig, quins temps!.

Sobre l’origen del nom d’aquest establiment, llegeixo al llibre Cuina, teatre i modernitat. Barcelona 1888-1919 de l’Eva Saumell:  “N’existeixen dues versions, l’una conta que Can Culleretes va ser el primer establiment a introduir una sorollosa novetat: les culleretes de metall; l’altra versió fa referència a la quantitat de culleretes que es feien servir per a cada servei, ja fos mató, crema, orxata o cafè, motiu pel qual el client n’utilitzava tres o quatre. Els cambrers, doncs, havien d’anar assíduament cap al mostrador per proveir-se’n de noves, des d’on es dirigien a les encarregades de la neteja al crit de “Noies! Culleretes!”

El plat més demanat són els canelons

A Can Culleretes no tenen cap plat de la carta de més de 25€, fet que contrasta amb la notícia del tancament del Noma que cobra 470€, sense vi, no obstant, segons es veu, no és un negoci rentable. El plat més demanat són els canelons, podríem dir que estem davant dels primers canelons de Barcelona servits en un restaurant, han sabut mantenir la recepta inalterable. Però a CC també es menja plats típics com l’escudella, la botifarra amb seques, la carn de caça, el bacallà a la llauna o els arrossos.

La Colau ha visitat el local en diferents ocasions, “de vegades venen a buscar menjar per a  l’ajuntament i se l’emporten”, diu la Montserrat. Recorda que Jordi Pujol ha visitat el local en diferents ocasions després de sortir de la presó i li fessin l’homenatge; per contra, el president Aragonés no ha trepitjat mai el local.

El turisme ha baixat i sobre tot la seva qualitat

Durant el franquisme la Penya Santa Maria, formada per joves amb ideologia contrària a la del règim, es reunien un cop al mes per fer-hi tertúlies i debats, endrapaven al restaurant amb l’excusa d’algun aniversari perquè calia demanar permís per fer reunions de més de vint persones. Ara, obren solament tres nits, el turisme ha baixat i sobre tot la seva qualitat, segons ens comenta la Montserrat, arriben pocs americans i asiàtics.

Durant molts anys, quan treballava al Liceu, anava alguns dijous a Can Culleretes a menjar la paella. Els temps han canviat però també el barri i la rambla, llavors existia el restaurant Amaya al final de la rambla, l’emblemàtic Túria al costat de la Boqueria on la Núria Paricio ens atipava com a lladres durant tota la setmana, el Quovadis al carrer del Carme  que omplien totes les nits amb els abonats del Liceu i on feien els millors remenats de bolets i els millors plats de caça de Barcelona. Per cert, vaig veure dissabte passat la Tosca del Villalobos, en general bastant bé, em va agradar la Maria Agresta que feia de Floria Tosca, no tant el Mario Cavaradossi interpretat per Mario Fabiano, sembla que estava refredat, molt bé cor i orquestra, molt malament els quatre impresentables integristes cridant a mitja funció criticant el muntatge, ja ho diu la dita: “no doneu perles als porcs”.

Darrerament, Can Culleretes ha rebut dos premis, el premi Josep Mercader 2022 del Gastronòmic Fòrum Barcelona al restaurant centenari i una menció honorífica de l’Ajuntament juntament amb Ca l’Isidre, tot un clàssic del qual en parlarem un altre dia. Tant de bo algun net s’animi a agafar el relleu i puguem gaudir-lo cent anys més, o dos cents.