Llegeixo no sé on (disculpeu-me la poca concreció, però per davant de tot, sinceritat) una notícia que em deixa estabornida: 'El cafè s'acaba'. Sí, la producció de cafè ha davallat tant que amenaça de ser “producte en extinció”. Les causes d’aquesta hecatombe són una mescla entre crisi climàtica, encariment dels subministraments i abandonament de l’ofici de cafeter. La notícia és devastadora per a milions de cafeïnòmans del món; ens aboca a un univers força desconegut, ens aboca a un drama. Per a mi és un drama perquè confessaré que hi estic enganxada. No amb tantes tasses com diuen que prenia Balzac (més de 50!), però sí amb cinc o sis, que déu-n'hi-do. Estic convençuda que sense cafè, moriria... de pena. Soc capaç de pagar el que calgui (sempre que sigui bo, fet amb cura, sospesant la temperatura i la pressió de l’aigua), de recórrer mig món, de modificar el programa d’una excursió per prendre’n una tassa, de posposar una cita ineludible perquè encara no he tingut temps de fer el tallat… i sense “cafès pendents” la vida no té sentit, no té futur.
Davant aquesta situació d’extrema importància, faig una anàlisi exhaustiva de què significa el cafè. I a mesura que m’endinso en el raonament vaig concloent que, objectivament, si el cafè s’acaba serà, fins i tot, beneficiós per a la humanitat. Ep! Permeti’m acabar la reflexió i deixi d’escriure aquesta carta al director en la que exigeix que em treguin a coces del diari per blasfemar! Insisteixo que és una valoració objectiva. Convindrem que el cafè no és pas un nutrient essencial de la nostra dieta, no ens és imprescindible per a la nostra supervivència, com seria el blat o l’arròs. I segons el consell del meu metge, que sempre m’alerta que en prenc en excés, viuria millor i més tranquil·lament sense ell.
Més tranquil·lament perquè la cafeïna, l’element primordial i que, potser per aquesta raó, el producte es diu cafè... ens excita, ens desperta i ens posa nerviosos. Més nerviosos! Però si ja tenim l’agressivitat i el neguit a flor de pell! Potser ens caldria una mica de calma i chachachá... precisament aprendre de l’estil de vida dels habitants dels països productors. De quin estil de vida estem parlant? Quan els occidentals van usurpar el territori americà en forma de colònies, la producció de cafè va ser un dels negocis més llaminers pels empresaris europeus que, sense escrúpols, van prosperar a base de la força de l’esclavatge i de les condicions infrahumanes en què es fa la feina. Esclavatge d’abans o màfies d’ara... subjugació i subordinació econòmica.
D’aquesta manera, els principals països productors (Guatemala, Costa Rica, Nicaragua, Colòmbia, Brasil, però també el Vietnam, Etiòpia i Kènia) es veuen afeblits econòmicament i socialment, tot i ser rics en recursos naturals. Màfia i eliminació de la sobirania alimentària dels pobles productors. No només parlem de producció, sinó que el principal manipulador de cafè al món té la seu a Suïssa. És a Amèrica Central, Àsia i Àfrica on les condicions climatològiques afavoreixen el bon conreu, però Europa és un dels principals consumidors. Avions amunt, vaixells avall, trens cap aquí, camions cap allà, el cafè s’ha d’importar. Conclourem que no és el producte més sostenible mediambientalment parlant. Objectivament, hauríem de tornar al malson dels nostres avis, la infusió de garrofa fent-la passar per cafè: més sostenible, més justa, més econòmica, més nodridora. O a les sanadores infusions. Només de pensar-ho m’entristeixo.
Siguem seriosos: el valor del cafè és objectiu? El cafè és una cultura. El crític i filòsof George Steiner deia que la idea d’Europa es fonamenta en els cafès. El cafè —l’establiment, l’espai, el lloc on es pren— és la base de la cultura, de l’art, de la civilització. Des del cafè Pedrocchi, de Pàdua, el més antic, fins als cafès vienesos o els romans, al Cafè de l’Òpera de les Rambles de Barcelona, la beguda i l’entorn que es crea al seu voltant, és una manera de ser i d’estar al món. Per a mi el cafè és la meva meditació, imprescindible a primera hora del matí per encarar amb força el dia. Aquella aroma, aquella tassa, aquella penombra, aquell moment meu és la principal motivació per llevar-me els dies de diari i els de festa. El cafè és el lligam social, la gran excusa per trobar-me amb aquell amor secret, amb aquell amic de la infància, amb aquell familiar enyorat, amb aquell soci enutjat, amb aquell savi professor i amb aquell intel·lectual esquiu. El cafè prediu sempre un temps futur, un desig no complert. Només per això, el cafè és del tot necessari, subjectivament parlant.