Em deixo caure pel barri de les Tres Torres, al districte de Sarrià-Sant Gervasi, a tocar del mercat, no sense abans passejar-me pel nucli més antic del barri, on trobem el bar Mestres, concretament al carrer Vergós, amb quasi cents anys d’història a la seva esquena.
Aparco la moto davant mateix, i fora del bar veig un parell de parroquians fent la cigarreta i el cigaló. Són quarts de dotze, misses dites per a esmorzar i massa d’hora per fer el vermut, però tot i així, les taules i la barra estan plenes de clients. Els uns espavilant-se amb els entrepans, i els altres amb la cerveseta o el vermut i unes patates de bossa. Com que jo encara no he esmorzat, m’apunto al llom amb formatge, però tenen entrepans de béicon, salsitxes, botifarra, embotits i formatge. Les truites, però, són l’especialitat de la casa.
Anem a pams. El bar Mestres és de visita obligada, ja que és digne d’estar a la vitrina d’un museu solament per l’ambient que s’hi respira. Aquí tot és com abans. La porta d’entrada és de vidre amb marc de fusta marró, a la vidriera hi llueix l’habitual placa amb les lletres RB, que ens indica que és un bar restaurant; també uns vells adhesius de la marca Cinzano, Martini i patates Matutano, i penja una pissarra que ens indica que fan menú de migdia de cuina casolana. A través del vidre ja s’albira la cafetera, amb les tasses alineades i la paret plena d’ampolles, algunes de les quals comprovo una vegada dintre del local que són per al funcionament del dia a dia, i la resta, com la de Gin Mahon, Anís del Mono, Fundador, Marie Brizard i Cointreau, amb una bona capa de pols a sobre, han quedat arraconades formant part de la decoració.
Entaulat davant la barra en una taula rodona de marbre, em ventilo l’esmorzar imaginant-me les històries que han passat per aquestes quatre parets. Veig l’Anna Mestres de ben petita jugant pel bar mentre el seu avi servia gots de vi a la clientela i la seva àvia preparava els entrepans per als treballadors de la zona, igual que ara els prepara ella. També imagino l’equip de futbol Tres Torres, que tenien el camp de futbol a poques passes del bar, celebrant les victòries després dels partits al Bar Mestres, mentre el sogre de l’Eduard Munné instal·lava el nou trofeu a la vitrina de la paret, on ara en compto quasi cent. Ves a saber si fins i tot feien campionat de botifarra... El local reuneix totes les condicions per haver estat refugi de tafurs, com tants altres bars de l’època ara ja desapareguts.
És sempre una llàstima per a la ciutat, per als barris i per als veïns en general la pèrdua de bars autèntics amb un ambient únic que formen part de la nostra història
Abans de marxar faig petar la xerrada amb l’Eduard, que em pregunta si em quedo a dinar i a tastar el menú de la casa, però avui no podrà ser, i ja em sap greu, perquè toca escudella, amanida de pasta i llenties de la casa de primer, i peus de porc, galta, garró i tripa de vedella de segon. D’altra banda, em confirma que, juntament amb la seva dona Anna, són la quarta generació al capdavant del negoci, i que si no passa res de nou, té previst tancar l’any vinent o, com a molt, el 2028, per jubilar-se, cansat d'apujar la persiana cada dia dels darrers trenta anys. I, és clar, els felicito per la decisió presa i la merescuda jubilació, encara que amb el seu tancament perdrem un tros de Barcelona. Arribat aquest punt, el que us proposo és gaudir-lo mentre puguem. Visca el bar Mestres!
És sempre una llàstima per a la ciutat, per als barris i per als veïns en general la pèrdua de bars autèntics amb un ambient únic que formen part de la nostra història, d'altra banda impossibles de ressuscitar, per molt que s’entestin alguns grups de restauració a fer-ho, aconseguint únicament mantenir l’espai més o menys com estava amb quatre fotos antigues penjades i una carta clonada amb gildes, croquetes, braves, tàrtar i pop que no tenen res a veure amb el bar original.