Quan ella va arribar i va demanar una truita de carabassó amb un quinto, tu encara no sabies que tremolava. Va ser a la tercera cita, que sempre és la cita definitiva per saber si allò porta a alguna banda o senzillament a un comiat amb dos petons de cortesia i un 'fins una altra!' que mai no es complirà. L'amor és així de trampós: la primera cita es basa a interpretar un guió fictici de nosaltres mateixos, la segona serveix per despullar-se de superficialitat i la tercera permet deixar de ser un personatge per esdevenir una persona. Tot això encara no ho sabies aquell vespre de desembre, però, quan vau quedar al Bar Brusi del carrer Llibreteria a quarts de vuit d'un dia entre setmana. Tampoc no sabies que aquell bar casolà, familiar i senzill ple de gent bevent vermut a granel, picant ametlles salades o menjant entrepans de tota la vida esdevindria l'escenari d'un meravellós punt i a part vital, per això tu no estaves nerviós quan ella va arribar i va demanar una tapa, però sí que vas començar-ho a estar quan va demanar el segon quinto i vas adonar-te que volies beure al seu costat totes les cerveses que et queden per beure a la vida.
Estàveu asseguts a la punta de la barra, en uns tamborets alts molt a la vora d'una senyora gran que cuinava una cassola de menuts amb la dedicació de Miquel Àngel pintant la Capella Sixtina. "És la senyora Montserrat, la mestressa del bar", vas dir en veu baixa. Ho sabies perquè havies llegit feia anys una contra d'El Periódico on explicava que els seus callos eren famosos a Polònia perquè el cònsol polonès a Barcelona era un client habitual de la taverna. Fins a tres vegades va preguntar-vos si en volíeu una ració, amb aquella insistència de les àvies quan serveixen una cullerada més de macarrons dient "menja, nen, menja, que has de créixer". Dir-li "no en vull" a una cuinera de setanta-llargs amb davantal és un pecat que hauria d'estar penat pel Tribunal Penal Internacional de La Haia, per tant vau partir-vos els callos de Montserrat Sabadell amb la certesa que aquell platet amb aquells mateixos callos i aquella mateixa recepta ja se servia en aquella mateixa barra dècades enrere, quan Porcioles era alcalde, quan la Generalitat que queda a dues passes es deia Diputació de Barcelona i quan el Gòtic no era un barri de turistes i per a turistes, sinó el rovell de l'ou d'una Barcelona que, malgrat l'ocupació de 1939, s'havia entestat a no ser una ciutat provincial més d'Espanya.
Quan tot això passava, el Brusi ja hi era, i molt abans que això passés i que el Brusi fos el Bar Brusi, allà, en aquella mateixa barra on dos solters us miràveu sense saber que començàveu a estar enamorats, hi havia hagut la impremta del Diario de Barcelona, fundat l'any 1792 i anomenat "El Brusi", l'únic diari del país que va editar en català durant l'ocupació napoleònica. El diari es deia així perquè la família propietària es deia així, i va ser un Brusi qui va convertir l'espai en un bar que a la dècada dels seixanta del segle XX va traspassar als últims propietaris, és a dir, a la senyora Montserrat que remenava que remenaràs uns callos fent xup-xup. Per això aquella cassoleta de tripa a la catalana contenia autenticitat, origen i delicadesa, és a dir, l'essència de la veritat, que ben mirat és l'element més important a tenir en compte quan vas a una tercera cita amb algú.
Sens dubte, d'essència no en sobrava al local, un bar possiblement ordinari durant els primers trenta anys de la seva història però absolutament extraordinari en les últimes dècades, ja que més que un bar, el Brusi era un oasi de puresa en una zona de Barcelona on ja res no és pur. Entre gelateries modernes, pizzeries take-away, bars d'empanades argentines i restaurants on a la carta mai no falten poke-bowls, tatakis de no sé què, ceviches i paelles congelades, fer una tapa de botifarra amb xampinyons i una copa de vi d'alguna cooperativa de la Terra Alta era ser més contracultural que tots els artistes teòricament transgressors i aparentment contraculturals que omplen les sales del Moco Museum del carrer Montcada.
"El Brusi és la Barcelona popular resistint a la Barcelona que s'oblida del seu poble", vas dir aquell vespre quan amb la segona cervesa ja vas començar a posar-te estupendo. El que no imaginaves és que la persona que tenies asseguda al darrere i que va alertar-te que t'havia caigut el paquet de tabac a terra era, precisament, un resistent dins la resistència del Brusi. Sense imaginar-vos-ho, la dona de la teva vida i tu feia mitja hora que compartíeu barra de bar amb Fredi Bentanachs, un mite de l'independentisme català combatiu. Tu el vas reconèixer, li vas preguntar si era ell, li vas mostrar els teus respectes i ell, cordial i afable, va explicar-te que cada dimecres feien un acte pels exiliats polítics a la plaça del Rei i després alguns militants es deixaven caure al Brusi. "Mai no s'ha d'oblidar d'on venim", et va dir. T'ho va dir perquè el pis de dalt del Bar Brusi, al costat del billar, va ser aixopluc de la resistència durant els setanta, amb reunions clandestines després de moltes corredisses davant els grisos. "Aquí va ser un dels llocs on gent com el Martí Marcó, la Griselda Pineda o el Fèlix Goñi vam començar a fundar Terra Lliure", et va explicar mentre enyoraves la Barcelona revolucionària, elèctrica i combativa que el pujolisme cumbaià, agafat de la mà del maragallisme postmodern, va pretendre anestesiar.
"Tot s'ho volen carregar, miserables xucla-vides, especuladors de vides. I, a poc a poc, si no ens plantem, despertarem en el no-res d'una ciutat morta amb milers de zombis sense somnis, sense res", va dir-te l'altre dia Bentanachs, amb qui has acabat tenint una bonica amistat, quan vas escriure-li un whatsapp comentant-li que el Brusi abaixava la persiana per diversos motius, un dels quals la necessitat d'adequar-se a la normativa municipal segons la qual cal refredar i reescalfar qualsevol plat anteriorment cuinat. El Bar Brusi ha tancat, però sou molts els que el conservareu viu a la memòria. També tu i la noia que un vespre de fa quatre anys es va demanar un quinto tremolant. Tremolava perquè sabia que una tercera cita pot ser meravellosament definitiva, i així va ser. En aquesta ciutat morta, ben a la vora del carrer Llibreteria, dos anys més tard i amb una pandèmia entremig vau trobar un pis de lloguer que no era prohibitivament car, vau dir adéu al Penedès i vau anar a viure junts a Ciutat Vella, d'on vau haver de fugir un any després cansats de no dormir i de no sentir-vos ciutadans d'un barri, sinó figurants d'un parc temàtic.
El dia de la segona mudança, a meitat del trasllat i després de tres hores carretejant trastos, un dels nois de l'empresa de mudances va preguntar-vos on es podia esmorzar bé a la zona. "Un bar normal y para gente normal donde comer un bocadillo normal, no tonterías pijas para guiris", recordes que va dir. Li vau recomanar el Bar Brusi, evidentment, ja que era el bar més normal d'aquella Barcelona tan poc normal. El que aquell noi mai no va saber, com tampoc no devia sospitar la senyora Montserrat aquell vespre, és que el Brusi mai no serà un bar normal a la teva memòria i a la de tanta altra gent com tu. Serà, per tant, el bar normal on passaven coses extraordinàries, com per exemple que una truita de carabassó aparentment normal es convertís per sempre més en el plat més especial que una història d'amor pot tenir.