Hi va haver un temps en què les postres d’un restaurant podien ser tan senzilles com un grapat de fruita seca, unes peres cuites o una llesca de pa amb vi i sucre. Eren elaboracions fetes amb ingredients quotidians, sovint vinculades a la cuina de cada comarca i a les receptes que es preparaven a casa. Amb el pas dels anys, algunes han anat perdent espai a les cartes, mentre que d’altres continuen presents en pastisseries, establiments especialitzats o sobre la taula de moltes famílies.
Hi ha certes postres que ja no podem trobar enlloc
Del menjar blanc a les postres de músic
La crema catalana i el mel i mató continuen sent dos dels finals d’àpat més coneguts de la gastronomia catalana. Però el receptari tradicional és molt més ampli i conserva preparacions que avui no sempre són fàcils de trobar en un restaurant. És el cas del menjar blanc, especialment vinculat a Reus i al Camp de Tarragona. Se’n fan diferents versions amb ingredients com la llet o la llet d’ametlles, el sucre, el midó, la canyella i la llimona. Es tracta d’unes postres d’arrels antigues que mantenen el seu vincle amb el territori, tot i que fora d’aquesta zona són menys habituals a les cartes.
Tampoc necessiten grans elaboracions les postres de músic. Consisteixen en una combinació de fruita seca i fruita dessecada, com ara ametlles, avellanes, nous, panses o figues seques. Tradicionalment, s’acompanyen amb un gotet de vi dolç o moscatell i representen una manera senzilla d’acabar un àpat. Una altra proposta vinculada als productes quotidians és el brossat amb mel. Arrelat especialment al Pirineu i a altres zones de muntanya, el brossat comparteix família amb el mató, encara que té característiques pròpies. Servit amb mel, es converteix en unes postres sense necessitat d’afegir-hi gaires ingredients.
El pijama i les receptes que recorden una altra època
Entre les postres que evoquen els restaurants d’abans també hi ha el pijama. Creat a Barcelona, combinava flam, gelat, fruita en almívar i nata en un mateix plat. Durant dècades va ser un clàssic de restaurants i fondes, mentre que avui trobar-ne un pot despertar la nostàlgia dels qui el recorden a les cartes. Les peres al vi formen part d’una altra tradició: la de cuinar la fruita per transformar-la en unes postres i allargar-ne la vida. La recepta combina peres, vi, sucre i espècies. Encara es pot trobar en algunes cartes de cuina tradicional, tot i que ha perdut protagonisme davant d’elaboracions més modernes.
Més senzill encara era el pa amb vi i sucre, que podia servir-se com a postres o com a berenar. El pa s’amarava amb vi i s’hi afegia sucre, en una preparació domèstica d’aprofitament. Les coques dolces, la llet fregida i les cremes casolanes completen aquest repertori: receptes que continuen vives, encara que ja no ocupin el mateix lloc als restaurants.