Per parlar de la crema catalana original és necessari ficar-se al paper d'historiador més que en el de cuiner experimentat. Això és perquè buscar la primera menció és parlar d'assumptes majors. Als receptaris medievals catalans ja apareix una espècie de proto‑crema al Llibre de Sent Soví (1324) i al Llibre del Coch (1520) es descriuen elaboracions anomenades llet cuita o lluixell, fetes exclusivament amb llet (sovint de cabra), rovells d'ou, canyella i pell de cítric. L'objectiu era aconseguir una barreja sedosa que espessís la calor, gens complicada, però sí molt aromàtica.
Així era la crema catalana original que no coneix ningú
No, a cap d'aquests llibres no es parla de sucre, ni dins de la mateixa crema ni, molt menys, a la superfície. I aquesta ha estat, per a mi i per a molts, la gran sorpresa. Que fins molts segles després, a aquestes postres tan tradicionals no se'ls afegeix la part més característica. El més sorprenent és que no existia cap capa de sucre caramel·litzat, ni en aquestes primeres versions, ni a la pràctica de segles posteriors.
Molt més endavant, ja al segle XVIII, es parla de la crema catalana com la crema de Sant Josep, nom també molt tradicional. Però continua sense aparèixer aquesta capa torrada com una cosa que la distingeixi d'altres postres. De fet, també era habitual trobar-la adornada amb crema en forma de sanefa o fins i tot xocolata una mica més endavant.
Diu la llegenda...
El contrast dolç-cruixent que avui ens fascina no va arribar fins al cap d'un temps; en el seu origen, la veritable estrella era la suavitat de la crema i el perfum de les espècies. I com en qualsevol bona història, aquesta té una part de llegenda. Segons relata la revista Cuina, explica la tradició que un bisbe va acudir a un convent i les monges, nervioses per la seva visita, van preparar un flam que va sortir massa líquid. Per arreglar-lo, van empolvorar sucre per sobre i el van cremar en l'últim moment. Quan el bisbe va provar aquesta capa de sucre encara calenta, va cridar “crema” sense saber que amb aquesta exclamació estava batejant la recepta que encara avui coneixem com a crema catalana.
La crema catalana original, sense capa cruixent, jugava amb la suavitat de la llet, l'aroma de la llimona i la canyella
Sigui una anècdota o pura llegenda, la veritat és que aquella vetllada improvisada va marcar el naixement d'unes postres que han sobreviscut segles i modes. La crema catalana original, sense capa cruixent, jugava amb la suavitat de la llet, l'aroma de la llimona i la canyella; la versió que coneixem avui afegeix aquest toc caramel·litzat que li dona contrast i espectacle. Què et sembla tastar ambdues? És una manera de redescobrir la recepta medieval en la seva forma més pura i després deixa't seduir per la clàssica fantasia de sucre. Així comprovaràs que, de vegades, el més senzill és també el més memorable.