Mor Antonio Ferrer Taratiel, un dels cuiners més mítics de l'ideari gastronòmic barceloní de tota la vida. Ferrer era conegut per haver patentat el formatge camembert arrebossat i la seva personalitat li va merèixer l'aparició al capítol d'una de les novel·les del seu col·lega de professió literària, Manuel Vázquez Montalbán.
El llegat d'Antonio Ferrer
Ferrer va estar al capdavant de diversos restaurants a la capital catalana. Va començar amb el Quo Vadis i Casa Isidro, per a després obrir La Odisea, un restaurant que va aconseguir una estrella Michelin en una època en què la cuina francesa era la norma a tot arreu. La seva aportació més coneguda és la invenció del formatge camembert arrebossat, una recepta que ara es repeteix en sèrie en multitud d'establiments arreu del país. La seva personalitat i la seva tasca com a xef - sumada a la seva faceta de poeta i artista - li van valdre aparèixer en un capítol de la novel·la "La rosa d'Alexandria" (1984) del seu col·lega i reconegut escriptor Manuel Vázquez Montalbán. A l'obra, ell era el cuiner que feinejava a La Odisea, un alter ego que el representava a ell mateix en una obra mítica de l'escriptor barceloní.
Ferrer va estar al capdavant de diversos restaurants a la capital catalana. Va començar amb el Quo Vadis i Casa Isidro, per a després obrir La Odisea, un restaurant que va aconseguir una estrella Michelin en una època en què la cuina francesa era la norma a tot arreu
Un personatge mític
Antonio Ferrer era un cuiner carismàtic i inconfusible. Amb bigoti i barret blanc al cap - fos de cuiner o de passeig - Ferrer regentava el restaurant La Odisea, situat a l'actual ubicació del Koy Shunka, establiment amb una estrella Michelin a Barcelona. Va ser company de Manuel Vázquez Montalbán durant l'etapa que van compartir al PSUC. Durant aquests anys, van consolidar una amistat que li va valdre a l'escriptor barceloní compartir diversos àpats amb companys poetes i amics cuiners, en establiments com el mateix restaurant La Odisea. Ferrer va ser un gran exponent gastronòmic en defensa de la cuina barcelonina, en una època en què la norma dictava que només es podia cuinar bé si es feia cuina francesa. En ple auge Michelin i amb grans sofisticacions començant a aflorar per Europa, Ferrer defensava la gastronomia com una eina per transmetre allò que el xef volgués fer arribar als comensals. Segurament la seva faceta d'artista l'ajudava en la presentació d'uns plats plens de decoracions i delicadeses, amb un rerefons ideològic que va deixar plasmat tant a la taula com a les obres literàries que va publicar al llarg de la seva carrera.