Castell-palau d’Arbeca, 15 d’abril de 1763. Luis Antonio Fernández de Córdoba y Spínola, duc de Medinaceli (la casa nobiliària castellana que havia absorbit els Cardona catalans), signava un decret on es comprometia a pagar un ral de billó (l’equivalent a l’època d’1,20 lliures catalanes, uns 1.200 euros actuals) per cada olivera arbequina plantada de bell nou. Aquest estímul inversor era una compensació als llogaters dels seus dominis arbequins per a substituir els conreus tradicionals (cereal i vinya) per una variant d’olivera molt productiva, però, a la vegada, de creixement molt lent. La baronia d’Arbeca va viure cert impuls de colonització d’olivera arbequina, però Medinaceli mai no va pagar les compensacions promeses.
Per què s’incentivava la plantació d’aquesta nova variant?
Les fonts documentals descriuen l’olivera arbequina com un conreu de rendiment (quantitat i qualitat) molt superior a la variant nativa. Les mateixes fonts descriuen el seu fruit com una oliva més fosca i més petita, però amb una capacitat de producció i un nivell de qualitat d’oli superior a l’oli les oliveres autòctones. Els incentius de plantació d’aquesta nova variant es produirien en el context polític i cultural de la Il·lustració del XVIII, que estimulava la innovació de conreus i la millora de les tecnologies per a augmentar el rendiment agrari i la productivitat del camp. Medinaceli era un curiós il·lustrat que pretenia la “felicitat” dels seus pagesos i, al mateix temps, l’increment dels lloguers que cobrava als seus agricultors arrendataris.
La tradició local fa venir l’origen de l’olivera arbequina de la colonització impulsada pel duc de Medinaceli. Però, en canvi, investigacions recents han provat una dècada abans -cap al 1752- Procope François de Bassencourt, militar del règim borbònic espanyol d’origen való, creat comte de Santa Clara per Felip V i, en aquell moment, governador del castell de Montjuic; va adquirir un gran latifundi, anomenat “la Devesa” que ocupava bona part del terme de Maials (baixes Garrigues històriques i, actualment, Segrià) i va convèncer els seus pagesos llogaters per a substituir els conreus tradicionals per una variant d’olivera molt productiva que generava grans expectatives. Encara no se sabia que, poc més tard, seria anomenada arbequina.
La investigació moderna desmenteix la tradició i deixa palesament clar que Fernàndez de Córdoba -el duc de Medinaceli, que mai no va pagar el que havia promès- no va ser l’introductor d’aquesta nova i revolucionària variant d’olivera
Qui és el veritable introductor de l’arbequina, Medinaceli o Santa Clara?
Bassencourt, comte de Santa Clara, també era un il·lustrat. Però, com Medinaceli i tants altres, d’aquella pintoresca il·lustració espanyola dominada pel rònec règim borbònic. I el rei Ferran VI li va premiar la seva iniciativa nomenant-lo baró de Maials, títol de nova creació (1754). A partir del fet, el flamant baró de Maials es convertiria en un entusiasta promotor de les polítiques agràries del règim, consistents a introduir nous conreus i noves tecnologies al món agrari. El 1761, el rei Carles III, -successor de Ferran VI- nomenaria Bassencourt nou corregidor del corregimiento (vegueria borbònica) de Lleida. I el 1763, Bassencourt crearia l’Acadèmia d’Agricultura de Lleida per experimentar noves variants agrícoles, com l’olivera de Maials.
Però, d’altra banda, la mateixa investigació moderna revela que la iniciativa de Bassencourt -la primera plantada d’aquesta nova variant d’olivera a la seva finca “la Devesa” de Maials (1752)- es va portar a terme amb 3.600 plançons d’arbres adults, procedents d’Arbeca! I 800 plançons més procedents de Torrebesses (baixes Garrigues històriques) i Riba-roja (Ribera d’Ebre). Per tant, la investigació moderna desmenteix la tradició i deixa palesament clar que Fernàndez de Córdoba -el duc de Medinaceli, que mai no va pagar el que havia promès- no va ser l’introductor d’aquesta nova i revolucionària variant d’olivera. Però tampoc ho va ser el baró de Maials, que seria, tan sols, el pioner d’una gran plantada (1752).
El gran promotor de l’expansió de l’olivera arbequina seria el Princep Belmonte Calabro, un sicilià de Palerm que havia arribat al regne espanyol de la mà de Carles III
El baró de Maials, des del seu setial governamental de Lleida i des de la poltrona de l’Acadèmia d’Agricultura, va estimular la colonització de l’arbequina. Però amb resultats molt dispars. Perquè mentre la iniciativa de Medinaceli -a Arbeca- se situaria en aquest context polític i econòmic (1763), els pagesos de l’Horta de Lleida desenvolupaven una altra idea de conreus, com el blat o la vinya (els arbres de fruita dolça arribarien més tard). Les fonts documentals, una altra vegada, revelen que durant la dècada de 1760, malgrat els estímuls de Bassencourt, la confraria de llauradors de Lleida no va seguir les recomanacions del corregidor. Poc després, el baró de Maials moriria (1768) i l'Acadèmia i el seu projecte desapareixerien.
Llavors, quan arriba aquesta olivera a Arbeca i qui la introdueix?
L’olivera arbequina és d’Arbeca. Però el seu origen remot és lluny de Catalunya. Sempre s’ha considerat així. No obstant això, darrerament s’ha obert un debat al respecte. Segons l’enginyer agrònom, escriptor i investigador Joan Tous Martí, hauria arribat a Arbeca a cavall dels segles XV i XVI, quan Joan Ramon Folc IV, duc de Cardona, va portar, des de Grècia, plançons d’aquesta variant i els va plantar al voltant del seu castell-palau d’Arbeca. En canvi, el mateix Ajuntament d’Arbeca sosté que aquesta hipòtesi no ha estat verificada documentalment. Però si s’acaba confirmant, desmentiria la versió que feia venir l’arbequina de la regió de Palestina i de mans de Medinaceli, molt abans que aquest mateix decidís incentivar la seva plantació massiva (1763).
El gran promotor de l’expansió de l’olivera arbequina seria el Princep Belmonte Calabro, un sicilià de Palerm que havia arribat al regne espanyol de la mà de Carles III (el Borbó que va canviar el tron de Nàpols pel de Madrid el 1760). Entre 1777 i 1803, Belmonte -també un personatge il·lustrat- impulsaria la recuperació agrària dels despoblats de Vimpeli, Vilaplana i Carrassumada; a Torregrossa (Pla d’Urgell) arruïnats durant la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). Les quasi 1.000 hectàrees d’aquests indrets arruïnats les va recuperar amb una plantació massiva d’olivera arbequina. I la producció d’aquesta plantació seria l’origen del primer oli d’oliva arbequina que se situaria als mercats locals del país.