A Reus, quan arriben els primers dies de calor i els carrers s'omplen de música i tradició, hi ha una aroma que flota en l'ambient i que anuncia una mica més que l'arribada del bon temps: és l'olor de la coca de cireres, un dels productes més emblemàtics i esperats del calendari festiu. Encara que avui dia s'ha convertit en un símbol gastronòmic inseparable de la cultura local, pocs coneixen el seu veritable origen, una història que barreja necessitat, enginy i generositat, i que arrenca en un petit carrer del Reus del segle XIX, quan la ciutat tenia tot just 25.000 habitants i, sorprenentment, comptava amb més de 100 forns de pa.
El curiós origen de la coca de cireres de Reus
Tot va començar al carrer de les Galanes i el carrer Santa Anna, on es trobava una antiga farinera que proveïa de farina bona part dels forners de la ciutat. Cada primavera, just en començar la temporada, es realitzava una neteja general del local. Com a resultat, s'acumulava una gran quantitat de farina de restes, que no es podia vendre ni aprofitar per a usos convencionals. En lloc de rebutjar-la, un dels forners del barri va tenir una idea brillant: per què no utilitzar aquesta farina sobrant per fer unes coques? A aquesta proposta es va sumar un altre ingredient inesperat: el farinaire també tenia un excés de cireres que, de no fer servir-se aviat, acabarien espatllant-se.
Així va néixer una tradició: amb farina que ja no tenia sortida i cireres que anaven a perdre's, s'elaboraven coques senzilles però saboroses, que es repartien gratuïtament entre els veïns. No es venien, es regalaven, i potser per això el poble les va acollir amb tanta devoció. Coincidia, a més, amb l'època en què els gegants sortien als carrers de Reus, en celebracions que omplien les places de festa i color. L'associació va ser gairebé automàtica: coca de cireres i gegants van passar a ser una combinació inseparable, part de la memòria col·lectiva de la ciutat.
Ja que es realitzaven amb restes d'ambdós productes, es regalaven entre la població
La tradició va anar arrelant amb força, i amb els anys es va transformar en un costum tan esperat com estimat. Avui dia, cada vegada que els gegants tornen a recórrer Reus, les coques de cirera tornen a ocupar un lloc protagonista als forns de la ciutat. Encara que ja no s'elaboren amb farina sobrant ni cireres en excés, l'esperit original roman: un gest generós, un aprofitament enginyós i una recepta que, sense grans pretensions, s'ha guanyat un lloc en la història gastronòmica de Catalunya.
Així, la coca de cireres no només és un plaer per al paladar, sinó també un símbol viu de comunitat, tradició i memòria compartida. Cada mossegada guarda una història que es remunta a temps en què aprofitar el que hi havia era una virtut, i compartir-ho amb els altres, una celebració. Perquè a Reus, la coca de cireres no només es menja: es viu.