Escollir un bon meló sense obrir-lo sembla una qüestió de sort, però els agricultors saben que la fruita ofereix pistes molt més fiables que el soroll que fa quan la colpegem. El truc principal consisteix a observar i pressionar suaument la zona oposada a la tija, coneguda com el cul del meló. Si cedeix lleugerament sota els dits i desprèn una aroma dolça, probablement ha arribat al punt correcte de maduració. En canvi, si està completament dur i no fa cap olor, encara pot estar verd; si s’enfonsa massa, pot haver començat a passar-se.
Hi ha diversos aspectes que cal tenir en compte a l'hora d'escollir el meló
La zona oposada a la tija mostra el punt de maduració
Per comprovar el meló, cal subjectar-lo amb les dues mans i pressionar amb suavitat l’extrem oposat al peduncle. No s’ha de clavar el dit ni deformar la peça. Només cal detectar si la pell ofereix una resistència lleugerament elàstica. Aquesta flexibilitat indica que la polpa ha madurat i que la fruita ja ha desenvolupat part dels seus sucres i aromes.
L’olor també és important, especialment en varietats aromàtiques. En acostar el nas a aquesta zona, el meló madur acostuma a desprendre una aroma dolça, fresca i vegetal. Si l’olor és massa intensa, fermentada o recorda l’alcohol, és possible que la fruita estigui excessivament madura. En melons com el pell de gripau, però, l’aroma exterior pot ser més discreta, de manera que convé combinar aquesta prova amb altres senyals.
El pes és una altra pista útil. Entre dos melons de mida semblant, normalment interessa triar el que pesi més, perquè acostuma a contenir més aigua i una polpa més desenvolupada. La peça ha de sentir-se compacta i plena, no lleugera ni buida. Tot i això, el pes per si sol tampoc garanteix la dolçor, ja que depèn de la varietat, el cultiu i el moment de recol·lecció.
La pell ha de ser uniforme, però no necessàriament perfecta
Un bon meló ha de presentar una pell ferma, sense esquerdes profundes, cops tous, zones humides ni taques fosques que indiquin deteriorament. Les marques superficials produïdes durant el cultiu no acostumen a afectar la qualitat interior. De fet, una peça completament perfecta no sempre és la més saborosa, perquè l’aspecte exterior depèn de molts factors que no tenen relació directa amb la maduració.
En el meló pell de gripau, convé buscar una tonalitat verda amb matisos groguencs i una xarxa de línies ben definida. Una pell excessivament verda i brillant pot indicar que s’ha collit massa aviat. La zona de la tija també ha d’estar seca i cicatritzada. Si encara conserva una tija molt verda o humida, la fruita pot no haver completat correctament el procés de maduració. Colpejar el meló i interpretar si sona buit és una pràctica tradicional, però resulta poc precisa si no es té experiència. El so varia segons la mida, la varietat, el gruix de la pell i la quantitat d’aigua, de manera que pot conduir fàcilment a errors.
La realitat és que no existeix una prova infal·lible, però pressionar suaument l’extrem, comprovar l’aroma, valorar el pes i observar la pell permet encertar molt més. Un meló pesant, ferm, lleugerament flexible i sense zones toves té moltes més possibilitats d’arribar a taula dolç, sucós i en el seu millor moment.