Avui dia sembla que tothom hagi d'anar a la universitat. I ara, després d'uns quants anys amb aquesta tendència, ens adonem que cada vegada falten més persones que estudiïn oficis. Els de tota la vida. Els de la universitat de la vida. En aquest sentit, hi ha un antic ofici català que és patrimoni de la humanitat i que encara es pot veure un dia l'any.
L'antic ofici català que explica part de la història del Pirineu
L'antic ofici català que és patrimoni de la humanitat és el de raier. Durant segles, els rius van ser molt més que cursos d’aigua. A Catalunya també van actuar com a vies de transport per on baixaven els troncs procedents dels boscos del Pirineu. Els encarregats de conduir-los riu avall eren els raiers. Un antic ofici estretament vinculat a la vida de les zones de muntanya i que avui forma part del patrimoni cultural immaterial reconegut per la UNESCO.
Els raiers eren els encarregats de transportar la fusta aprofitant el corrent dels rius. Els troncs es tallaven i s’unien per formar grans estructures flotants, conegudes com a rais. Després, els professionals guiaven aquestes construccions per l’aigua en trajectes que podien ser llargs i especialment perillosos.
Era una feina que exigia experiència, força física i un coneixement profund del comportament del riu. Els raiers havien de saber interpretar els corrents, superar obstacles i reaccionar davant dels canvis del cabal. Qualsevol error podia tenir conseqüències greus, especialment en els trams més estrets i accidentats. Amb l’arribada de nous sistemes de transport i la construcció de carreteres, el transport fluvial de la fusta va anar desapareixent. L’ofici va deixar de formar part de la vida quotidiana de les comunitats pirinenques, però la seva memòria s’ha mantingut viva gràcies a diverses iniciatives culturals.
Una festa per a reviure i honorar l'ofici
Una de les més destacades és la Diada dels Raiers, una festa que permet recuperar durant unes hores aquesta antiga activitat. La celebració té lloc anualment i converteix el riu en l’escenari d’una tradició que, avui, ja no es practica com una activitat professional, sinó com una mostra del patrimoni i de la història de les comarques pirinenques.
Durant la jornada, els visitants poden veure com es recuperen les tècniques tradicionals i com els rais tornen a navegar pel riu. La festa també inclou activitats relacionades amb la cultura popular, demostracions i propostes per descobrir la importància que va tenir la fusta i el transport fluvial en l’economia local.
A Catalunya, una de les principals mostres d’aquesta tradició es pot viure a Coll de Nargó, a l’Alt Urgell. Enguany, la Baixada dels Raiers de Nargó es va celebrar el dissabte 4 d’abril. L’Ajuntament va programar la jornada amb activitats al voltant d’aquesta antiga activitat i la baixada dels rais, recuperant una tradició molt arrelada al municipi.
L’altra gran cita catalana és la Diada dels Raiers de la Noguera Pallaresa, organitzada per l’Associació Cultural dels Raiers i amb epicentre a la Pobla de Segur i el Pont de Claverol. La XLVIII edició es va celebrar del 2 al 5 de juliol de 2026, convertint el primer cap de setmana de juliol en una cita dedicada a recuperar i divulgar aquest antic ofici.
La tradició dels raiers catalana forma part d’una pràctica compartida amb altres territoris europeus on els rius van tenir un paper fonamental en el transport de la fusta. La UNESCO va inscriure el 2022 la tradició de la fusta a la llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Tot com una manifestació cultural vinculada a diverses comunitats europees.
Un ofici que va marcar generacions
A Catalunya, aquesta herència continua especialment present al Pirineu. La recuperació de la festa dels raiers permet entendre com era una feina que va marcar durant generacions la relació entre les persones, els boscos i els rius. Així, durant un dia a l’any, els rais tornen a surar i un ofici pràcticament desaparegut es converteix en una experiència viva. Una oportunitat per acostar-se a una part de la història catalana que, gràcies a la tradició i a la memòria col·lectiva, encara es pot gaudir avui.