Xavi Coral ha resumit amb humor una d'aquestes petites paradoxes de l'envelliment que moltes persones reconeixen de seguida: arriba un moment en què certs canvis físics deixen de sorprendre. "Una vegada t'has quedat calb ja no et fas més vell", ha explicat, una frase que juga amb la idea que la pèrdua de cabell pot convertir-se en una mena de frontera visual. A partir d'aquí, segons la seva reflexió, el pas del temps sembla notar-se d'una altra manera.
La frase té més d'ironia que de ciència, però funciona perquè connecta amb una percepció bastant comuna. Hi ha persones que senten que determinats canvis físics són molt més evidents que altres: perdre cabell, tenir cabells blancs o començar a necessitar ulleres pot provocar una sensació d'envelliment sobtat. Després, quan aquests trets ja formen part de la pròpia imatge, cada nou aniversari pot resultar menys impactant.
El mirall s'acostuma als canvis
La percepció de l'edat no sempre avança al mateix ritme que el calendari. El nostre aspecte canvia a poc a poc i, com ens veiem cada dia, el cervell acaba normalitzant aquestes modificacions. Per això, molts canvis físics només es fan realment evidents quan comparem fotografies preses amb diversos anys de diferència.
La calvície encaixa especialment bé en aquesta idea perquè pot modificar molt la imatge d'una persona durant un període relativament curt. Una vegada assumida, però, deixa de funcionar com una novetat. El rostre continua envellint, però la transformació resulta més gradual i menys evident per a qui es mira diàriament.
Envellir no és comptar arrugues
L'observació de Coral també permet parlar de com canvia la nostra relació amb l'edat. Durant determinades etapes existeix una preocupació constant per semblar més jove, mentre que amb els anys moltes persones comencen a prestar menys atenció a cada senyal física i a acceptar amb major naturalitat els canvis.
Això no significa que una persona deixi literalment de fer-se gran després de perdre el cabell. La pell, la musculatura, la visió o l'energia segueixen evolucionant amb el temps. Però la frase captura bé una cosa més quotidiana: quan un dels canvis que associem amb fer-se gran ja ha succeït, els següents poden viure's amb bastant menys dramatisme.
Xavi Coral converteix així una qüestió inevitable en una observació senzilla i humorística. En lloc de presentar l'envelliment únicament com una successió de pèrdues, posa el focus en la capacitat d'acostumar-nos a la nostra pròpia imatge. Al final, potser aquesta és la part més recognoscible del seu comentari. El temps continua passant exactament igual, però la nostra percepció canvia. I quan deixem de mesurar l'edat únicament pel mirall, fer anys pot deixar de sentir-se com una transformació constant.