Víctor Valdés ha recordat la seva carrera al Barça des d'una perspectiva molt diferent de la que podia imaginar qualsevol aficionat. Durant anys va ser un dels millors porters del món, va guanyar títols i va sostenir l'equip en nits decisives, però darrere d'aquella imatge existia una relació difícil amb una posició que mai va arribar a sentir com a pròpia. Tot va començar molt abans d'arribar al primer equip.
"Em van fer creure que servia per a això", va confessar. Des dels vuit fins als divuit anys, jugar sota pals va ser per a ell "un patiment constant" provocat per la por, la pressió i la sensació d'estar fent una cosa que no entenia. Va arribar fins i tot a plantejar-se abandonar el futbol quan va assolir la majoria d'edat, convençut que aquella obligació havia condicionat massa la seva joventut.
Durant deu anys va patir cada vegada que arribava un partit
La porteria li exigia conviure amb l'error d'una forma especialment cruel. Un davanter pot fallar diverses ocasions i marcar després; un porter pot completar un gran partit i quedar assenyalat per una sola acció. Valdés va viure durant anys amb aquesta tensió, entrenant i competint en una posició que li generava més angoixa que il·lusió. Aquesta càrrega psicològica va acabar sent tan important com qualsevol exigència física.
El punt d'inflexió va arribar quan va començar a treballar amb teràpia. Aquest procés li va permetre modificar la manera d'interpretar la porteria, reduir algunes pors i trobar eines per suportar l'exigència. No va aconseguir que estimés el lloc, però sí que pogués conviure-hi i transformar el patiment en rendiment esportiu. A partir de llavors va començar a mirar cada partit des d'una perspectiva diferent.
Va arribar a la cima fent una cosa que mai va voler fer
El paradoxal és que Valdés va acabar convertint-se en un dels porters més importants de la història del Barça. Va ser titular durant més d'una dècada, va guanyar cinc Trofeus Zamora i va participar en alguns dels millors equips del club. Des de fora semblava perfectament adaptat; per dins, l'experiència va ser molt més complexa. El seu èxit mai va esborrar per complet aquella relació incòmoda amb els guants.
Per això assegura que, si pogués triar una altra vegada, no seria porter. La seva història trenca amb la idea que tot esportista d'elit gaudeix del camí cap a l'èxit. Valdés va arribar al cim fent una cosa que durant anys no volia fer. La teràpia no va esborrar aquell patiment, però li va permetre entendre'l, canviar la seva relació amb la porteria i construir una carrera extraordinària malgrat carregar amb un conflicte des de nen.