El Govern de Salvador Illa ha trobat finalment el pla que el caracteritza: el pla EquivoCAT. Té pressupost, responsables polítics, propaganda i d'activitat no n'hi falta, ja que cada setmana, per un motiu o un altre, tenen la mania d’activar-lo. De segons què, més val fer-ne una mica de broma. I el Govern Illa dona material abundant. Però quan parlem d’emergències, la cosa canvia. Aquí prefereixo deu avisos que acabin en no res que un avís que no arribi i no eviti una desgràcia.
En el cas de les emergències, penso que la crítica al Govern ha de ser prudent. Ja que una desgràcia per al Govern en aquest àmbit també és la desgràcia de tots. Per això, davant del dubte i amb els temps que corren entenc que s’opti per la prudència. Ara bé, la prudència també té límits. Si cada previsió de pluja acaba amb una alarma al mòbil, restriccions i recomanacions de quedar-se a casa, correm el risc del conte d’en Pere i el llop: quan arribi l’avís important, potser no ens el creurem. Les alertes parteixen de prediccions meteorològiques cada vegada més precises, però continuen sent prediccions. I el clima actual ens està ensenyant que els fenòmens poden evolucionar amb una rapidesa, intensitat i singularitat difícils de preveure. Per això seria absurd jutjar cada decisió només pel resultat final. Si s’activa una alerta i després no passa res, no significa necessàriament que s’hagi fet malament. Cal saber què se sabia en aquell moment i quines conseqüències podia tenir no actuar.
Tampoc podem, però, paralitzar mig país cada vegada que hi ha una previsió de pluja intensa. Catalunya ha de funcionar. Hem d’aprendre a conviure amb episodis meteorològics més extrems sense convertir cada tempesta en una aturada general preventiva. El que sí que resulta indignant és que la pluja continuï tenint una conseqüència gairebé constant: esvorancs a les vies. Aquí ja no parlem de prediccions meteorològiques, sinó d’infraestructures. I aquí sí que volem explicacions i solucions.
Hem entès el país amb un Govern que governa. Que pren decisions, assumeix responsabilitats i també riscos. Governar no consisteix a esperar que desaparegui qualsevol incertesa abans d’actuar. Això, en una emergència, simplement no existeix. Però tampoc podem convertir el Govern en el responsable absolut de la nostra seguretat. L’autoprotecció és, en primer lloc, individual. Podem exigir informació, protocols i serveis públics eficients, però no podem delegar completament la prudència en els polítics. Si plou torrencialment, no cal esperar un missatge al mòbil per no travessar una riera inundada. Si hi ha ventades, no cal una ordre del Govern per evitar segons quins riscos. Una societat madura també és aquella que sap reaccionar sense esperar instruccions per a tot.
Hem d’aprendre a conviure amb episodis meteorològics més extrems sense convertir cada tempesta en una aturada general preventiva
Ens falta, probablement, una cultura de les emergències. Saber què significa cada alerta, què hem de fer, què no hem de fer i quins riscos corresponen a cada situació. Igual que hem après altres rutines de seguretat, haurem d’aprendre a conviure amb aquestes. Aquesta cultura també permetria reservar les mesures excepcionals per a situacions excepcionals. Una alerta ha de generar atenció, no indiferència. Si abusem dels avisos o no n’expliquem bé els criteris, l’eina més important que tenim pot acabar perdent eficàcia.
El més còmode és esperar que passi l’episodi i criticar el Govern si s’ha excedit o si ha fet curt. El més responsable és construir un sistema que aprengui de cada emergència, revisi cada decisió i millori els protocols després de cada error. Podem continuar fent broma amb el pla EquivoCAT quan el Govern s’equivoqui en altres àmbits. Però davant d’un temps que ja ens ha demostrat que pot provocar desastres, més val deu alertes de més i cap desgràcia que una alerta de menys i una desgràcia. I, sobretot, aprendre de cada error perquè cada vegada n’hi hagi menys.