La situació de les pensions mínimes a Espanya torna a quedar retratada a través d'un testimoni que no és excepcional, sinó que, per desgràcia, és cada cop més habitual. Tomasa és una jubilada que cobra 650 euros de pensió al mes i, amb aquest ingrés, ha hagut de renunciar a una cosa tan bàsica com viure sola. “No em dóna per tenir casa meva”, explica, posant veu a una realitat que afecta milers de persones grans.

Als seus més de 65 anys, Tomasa comparteix pis amb altres tres dones en un habitatge de lloguer. No es tracta d'una elecció voluntària ni d'una decisió presa per companyia, sinó d'una obligació imposada per la impossibilitat d'accedir a un habitatge. Si volgués llogar un pis per a ella mateixa, encara que fos petit, no podria pagar-lo. El mercat del lloguer i el baix import de la seva pensió fan impossible qualsevol altra alternativa.

Una pensió que no arriba per viure sola

Dels 650 euros que ingressa cada mes, 250 euros se'n van directament en una habitació dins del pis compartit. A partir d'aquí, la resta dels diners s'ha de repartir entre menjar, transport, medicines i despeses bàsiques del dia a dia. No hi ha marge per a imprevistos, ni per estalviar, ni per viure tranquil·la. Tomasa, després de pagar l'habitació, ha d'ajustar al màxim tota la resta. Compra el just, evita despeses innecessàries i renuncia a moltes coses. No es pot permetre gairebé res fora d'allò estrictament necessari. Una situació que, lluny de ser puntual, s'ha convertit en la seva normalitat.

Però el problema no és només econòmic. La jubilada insisteix que compartir pis a la seva edat té un impacte emocional important. No té intimitat, no té el seu espai. Viure en una habitació llogada implica adaptar-se a horaris, normes i dinàmiques que no sempre són fàcils d'assumir en la vellesa

La pèrdua de la llar i de la intimitat

Per a Tomasa, no disposar d'una llar pròpia suposa una pèrdua d'autonomia i de dignitat. No és només els diners, és el que li treu no poder viure com vulgui després d'una vida treballant. El seu cas reflecteix un problema estructural: amb pensions de 650 euros és impossible accedir a un habitatge en solitari a la majoria de ciutats i pobles d'Espanya. Cada cop més jubilats es veuen obligats a compartir pis o dependre de familiars per poder arribar a final de mes.

Així doncs, la història de Tomasa no és una excepció, sinó una advertència clara del que ocorre quan les pensions no s'adapten al cost real de la vida. Una vellesa marcada no pel descans, sinó per la precarietat i la renúncia constant.