Encara que de vegades ni ens n'adonem, tots tenim maneres de parlar que delaten d’on venim, fins i tot si intentem camuflar-les amb l’accent més neutre possible. A un madrileny l'enxampes de seguida quan deixa anar un “tronco”, i un murcià no pot evitar aquell “acho” tan característic, o les mítiques “aes” neutres que sonen gairebé com una “e” (¡tráeme unæh patatæh fritæh!). Amb els catalans passa el mateix: encara que ens esforcem a sonar neutres, al final ens delatem amb expressions i construccions extretes directament del català.
🤗Deixa de dir 'no em diguis!': aquesta és la forma correcta en català
1. Acomiadar-se amb un “adeu”
Això no falla, és el núm. 1 dels tics lingüístics. Hi cauen fins i tot els castellanoparlants habituals: marxes d’un lloc i en lloc de dir “adiós” deixes anar un “adeu”, o més ben dit la seva versió ràpida i generalitzada, “dew”. De vegades fins i tot l’allarguem al final: “deuuuuuu” mentre ens allunyem, com si agitéssim un mocador des de la coberta d’un vaixell que salpa.
Amb això se’t detecta més de pressa que si et plantessis a la Puerta del Sol amb una barretina i una senyera.
2. Dir “a más a más”
A vegades estàs explicant alguna cosa, molt emocionat, o empipat, i dius “y aún más...”, o “y encima...”, o “y además de esto...”, o fins i tot “y espera, porque además...”, i continues deixant anar tot el rotllo de virtuts, defectes, greuges, o el que sigui que estiguis explicant.
Però si ets català, és molt fàcil que et surti un “y a más a más...”. I ZAS, ja ens han enxampat de nou: és un calc de “a més a més” en català, certificat fins i tot per Fundéu, a qui han preguntat per l'expressió.
3. Utilitzar “ara vengo”
Quan et criden, o estàs arribant a algun lloc, el normal si et pregunten és dir “ahora voy”. Però els catalans, que en català solem dir “ara vinc” més sovint que “ara vaig”, sovint diem “ahora vengo”.
Encara més: els catalans, sovint, en comptes de “ahora” ens surt un “ara” que és molt més ràpid. Així que tant si dius “ara voy” com “ara vengo”, t'han clissat igualment.
4. Proposar a algú “hacer un café”
A Espanya, normalment, la gent queda per “tomar un cafè”. Però a Catalunya “fem un cafè”. Així que quan parlem en castellà és superhabitual que proposem a la gent “hacer un café”, o “hacer unas birras”, i a ells els sembla estranyíssim perquè sembla que haguem de fer aquell cafè o aquella cervesa amb les nostres pròpies mans.
5. Que se t’escapi un “prou”
“Prou” és una expressió meravellosa. Més ràpida i concisa que “basta”, amb una força ideal per aconseguir el seu propòsit, que és que alguna cosa pari (per exemple, un amic explicant-te un acudit dolent, o un company que no para de donar-te la tabarra). Així que és fàcil que se’ns escapi encara que no parlem habitualment en català. Prou!
Tot i això, aquesta expressió és problemàtica, perquè, com que funciona tan bé, cada vegada és més habitual que altres no catalans la incorporin, com allò de “no puc més 😭”, que ara ho llegim a molts madrilenys!
6. Obrir el llum en comptes d’encendre’l
Amb això sempre riuen els no catalans, perquè els sona estranyíssim. Perquè clar: els llums, normalment, s’encenen. Però a Catalunya diem “obrir el llum”, així que en castellà solem dir “abrir la luz”... que, si no hi estàs acostumat, sona com si volguessis obrir-la en canal a veure què té a dins. És estranyíssim!
7. Objectes o productes concrets
A més d’aquestes expressions més generalitzades, hi ha molts altres calcs d’expressions i paraules concretes que, fins i tot els catalans castellanoparlants, sovint anomenen en català. Algunes persones “enchegan” la tele, i altres mengen “monchetas” amb botifarra, o de postres es prenen una “pruna”.
Quins són els teus tics que et delaten?