Els comptes de María Teresa no quadren ni tan sols abans d'obrir les factures. Amb uns ingressos mensuals de 840 euros i un lloguer de 1.300, li falten 460 euros només per pagar l'habitatge on viu. Després arriben el menjar, l'electricitat, l'aigua i el gas. Aquesta jubilada de Barcelona va explicar la seva situació a El tiempo justo, de Telecinco, on va explicar que compartir pis s'havia convertit en una necessitat.
Quan va relatar el seu cas tenia 80 anys i feia temps que recorria al lloguer d'habitacions per sostenir les seves despeses. Els 840 euros procedien de les seves prestacions de jubilació i viduïtat. La distància entre el que ingressava i el que havia de pagar l'havia obligat a reorganitzar la seva vida domèstica: la seva casa també havia de proporcionar-li els recursos que la pensió no arribava a cobrir.
Compartir habitatge per poder seguir pagant
Teresa va explicar que cobrava entre 350 i 400 euros per habitació i que acollia únicament estudiants universitàries. La convivència tenia una finalitat econòmica, tot i que també trobava companyia en les joves. Va assegurar que mantenien una bona relació, però va deixar clar que aquella fórmula no responia a com hauria volgut viure la seva jubilació. Era la solució que havia trobat per afrontar una mensualitat que superava àmpliament els seus ingressos habituals.
El problema tampoc acabava en reunir els diners del lloguer. La jubilada va insistir que els subministraments seguien pujant i que mantenir l'habitatge exigia afrontar despeses constants. Cada habitació ajudava a tancar una part del pressupost, però no eliminava la preocupació. En el seu testimoni apareixia aquesta sensació d'esforç permanent: trobar una manera de pagar aquest mes sense que això garantís tranquil·litat per al següent ni marge davant un imprevist.
Treballar molts anys no sempre significa haver cotitzat
L'explicació de la seva pensió estava també en la seva trajectòria laboral. Va explicar que havia començat a treballar als 17 anys, però que només acumulava onze anys cotitzats perquè durant part de la seva vida havia treballat sense estar assegurada. El seu relat posa rostre a la diferència entre els anys dedicats al treball i els que van quedar reconeguts a efectes de protecció econòmica durant la jubilació.
La seva història descriu una jubilació condicionada per l'habitatge. Rebre una pensió cada mes no li permetia afrontar ni tan sols el lloguer complet, i conservar el pis exigia compartir-lo per obtenir ingressos addicionals. Entre ambdues xifres hi havia una diferència de 460 euros, sense comptar cap altra despesa. Aquest desfasament explica per què la Teresa va recórrer a les habitacions: necessitava completar uns recursos que, per si sols, no sostenien la seva vida quotidiana.