Raphinha viu avui instal·lat a l'elit del futbol europeu, però la seva infància va estar molt lluny dels focus, els grans estadis i els contractes milionaris. El brasiler ha recordat una de les imatges que millor resumeix aquells anys, després d'entrenar, amb tot just 12 o 13 anys, es quedava esperant l'autobús i demanava a la gent que passava pel carrer que li comprés alguna cosa per menjar. No perquè a casa seva faltés menjar, cosa que ell mateix ha volgut matisar, sinó perquè moltes vegades no tenia res a mà després de les sessions.
"Després de l'entrenament, em parava al carrer i li demanava a la gent que em comprés alguna cosa per menjar", va explicar en recordar aquella etapa. Algunes persones l'ajudaven. Altres, segons va explicar, li deien directament "vagabund". Per a un adolescent que somiava amb ser futbolista, aquelles escenes formaven part d'una rutina molt més dura del que ara pot semblar.
Esperar l'autobús amb gana després d'entrenar
Raphinha tenia entre 12 i 14 anys quan vivia aquesta situació. Després dels entrenaments, si ningú li comprava res, simplement havia d'esperar a arribar a casa per poder menjar. No parla d'una infància sense aliment, sinó d'una realitat econòmica ajustada, amb desplaçaments llargs i pocs recursos per resoldre una cosa tan senzilla com comprar un refrigeri després de jugar a futbol.
Aquest context també estava marcat pel barri en què va créixer. Raphinha ha explicat que va conviure de prop amb el crim i el narcotràfic i que va veure com diversos amics, alguns d'ells fins i tot més talentosos que ell amb la pilota, acabaven allunyant-se del futbol. La seva família, segons ha reconegut, va ser decisiva per mantenir-lo centrat en els estudis i en el seu objectiu esportiu.
El futbol va ser la sortida que mai va voler abandonar
Amb el pas dels anys, aquella etapa es va convertir en una part essencial del seu caràcter. Raphinha ha insistit que la seva veritable "màgia" no va ser únicament tenir talent, sinó mantenir-se enfocat quan al seu voltant existien camins molt més fàcils i perillosos. La distància entre aquell nen que esperava l'autobús i el futbolista que avui competeix al màxim nivell és enorme, però ell no ha volgut esborrar aquest record. Al contrari, el fa servir per explicar d'on surt la seva disciplina i per què dona tant valor a tot l'aconseguit.
La seva història no és la d'algú que va passar gana constantment, perquè ell mateix rebutja aquesta interpretació. És la d'un adolescent amb pocs recursos immediats que, alguns dies, depenia de la generositat d'un desconegut per menjar alguna cosa després d'entrenar. I aquesta imatge ajuda a entendre millor tot el que va haver de recórrer abans d'arribar fins al Barça.