La prestigiosa revista The New Yorker ha destrossat La bola negra, la pel·lícula espanyola de Javier Calvo i Javier Ambrossi amb opcions de triomfar als Oscars. L'influent crític cinematogràfic Justin Chang, guanyador del premi Pulitzer el 2024 i president de la Societat Nacional de Crítics de Cinema dels Estats Units, ha publicat una ressenya demolidora sobre el llargmetratge i ha desmuntat les pretensions de l'obra amb una conclusió categòrica: "No és un monument, és un fracàs".
El text té una extensió inusual, de 13 minuts de lectura lenta, i gairebé no deixa cap element dempeus. La direcció, el guió, la cinematografia i les actuacions principals reben una allau de retrets que apunten directament a la manca d'autenticitat i a la buidor conceptual. Per a la revista novaiorquesa, el projecte dels Javis es tradueix en un intent desmesurat i artificiós que insisteix en la seva pròpia monumentalitat amb una barreja d'arrogància i agressivitat. Segons aquest diagnòstic, La bola negra és "un frenesí hipercontrolat de tall transversal" que acaba naufragant sota el pes de la seva pròpia grandiloqüència. El crític assenyala que els directors aborden els relats des d'una alçada omnipotent que esborra qualsevol matís íntim o humà, i considera que les tres línies temporals que estructuren l'obra pateixen d'una "estranya insubstancialitat", com si els cineastes, aferrats a un pla temàtic massa rígid, fossin del tot incapaços de coordinar personatges, diàlegs i acció en benefici de la trama.
L'elenc tampoc no aprova
D'altra banda, carrega amb especial duresa contra l'ús que fa la pel·lícula de la figura de Federico García Lorca: lluny de considerar-ho un tribut, Chang considera que els Javis s'enganxen al poeta sense atorgar-li una narrativa pròpia, caient en la temptació no pas d'homenatjar-lo, sinó d'intentar superar-lo. El resultat, segons l'autor, és que es redueixen els conflictes de la repressió i l'alliberament gai a fórmules esquemàtiques, convertint el dolor en un exercici reiteratiu: "Un trauma repetitiu allunyat de la psicologia, gestos descoordinats desproveïts de significat". Aquesta mirada rebaixa el guió a la categoria de "tediosa ficció per a fans", i qüestiona la capacitat dramàtica de la proposta, assenyalant que les veritables complexitats humanes no s'exploren amb honestedat, sinó que es resolen de manera mecànica, com si es tractés d'un simple teorema matemàtic.
Chang tampoc no aprova l'elenc. Del debut cinematogràfic de Guitarricadelafuente en el paper de Sebastián, diu que es limita a mostrar un desconcert absolut i un tancament melancòlic en si mateix, incapaç d'aportar profunditat a una confusió moral i sexual difusa. A més, remarca que escenes tan clau com aquella en la qual el personatge es refugia amb la seva trompeta resulten inversemblants fins i tot per a actors amb molta més experiència. Del paper de Carlos González com a Alberto, diu que queda relegat a una funció purament passiva de resolució d'enigmes. L'únic intèrpret masculí que surt airós de la crítica és Miguel Bernardeau, que és descrit com a "intensament carismàtic" en la pell de Rafael Rodríguez Rapún —representant una figura físicament fràgil, però amb una enteresa espiritual capaç de sostenir els passatges més memorables del metratge.
“La Bola Negra,” a new film by Javier Ambrossi and Javier Calvo, dramatizes gay repression and liberation across three interconnected stories. At first, the year is 1937 and viewers are thrust deep into the Spanish Civil War, where a Nationalist soldier and a wounded Republican freedom fighter exchange furtive glances. By the end, it’s 2017, and a Madrid-based historian need only look to Grindr to satisfy an urge. The movie “wants to be a sweeping historical epic of gay longing—a film about what it means to be a man who desires other men in times of war and peace,” Justin Chang writes. Instead, the directors have produced “a film that insists, arrogantly and aggressively, on its own monumentality”. Even compelling performances from Glenn Close, Penélope Cruz, and Lola Dueñas fail to rescue the extravagantly overwrought film. Read Chang's full review: https://t.co/1dxljhnEap
— The New Yorker (@NewYorker) November 5, 2026
Els Oscars, en perill?
Pel que fa als papers femenins, en reconeix l'ofici, però les aprofita per evidenciar encara més les mancances estructurals del film. Tot i definir Penélope Cruz com una presència descarada i provocadora, i admetre que Glenn Close aconsegueix sobreposar-se a uns diàlegs que titlla d'avorrits, se centra principalment en Lola Dueñas. Diu que la interpretació de Teresa, mare d'Alberto, transmet una fúria inconsolable que deixa al descobert com de pretensiosos i postissos són els recursos poètics desplegats pels Javis.
La ressenya de The New Yorker és un cop directe a l'estratègia de la pel·lícula en la seva campanya internacional, ja que arriba a qüestionar guardons com el premi a la millor direcció a Canes. Aquesta implacable desconstrucció xoca amb les xifres i el suport que ha recollit el film a Espanya, i que ara volia consolidar a l'estranger. La crítica de Chang trenca de soca-rel la il·lusió unànime que estàvem davant d'una obra mestra i qui sap si posa en risc la seva cursa pels premis de l'Acadèmia de Hollywood.