Si ets dels qui, quan algú està de mala lluna, li dius cascarràbies sense ni pensar-t'ho, que sàpigues que no ets l’únic. És una paraula que ha penetrat d'una manera impressionant al nostre vocabulari. La diem automàticament, com si fos de tota la vida, i potser per això sorprèn tanta gent quan descobreixen que, en realitat, no és catalana. Però gens ni mica. És un castellanisme que s’ha colat a còpia de sentir-lo a tot arreu: sèries, ràdio, xarxes, converses quotidianes…
Ara bé, això vol dir que estem parlant malament? No, no va d’això. La intenció no és anar corregint la gent ni fer veure que vivim dins una bombolla lingüística. Però sí que és útil, de tant en tant, parar un segon i pensar en les paraules que fem servir. Perquè, si no ho fem, al final acabem parlant un català que més que català sembla una barreja estranya que no ajuda a mantenir la riquesa de la llengua.
Per què triem cascarràbies i no rondinaire?
La forma correcta és rondinaire, encara que en molts casos la llengua funciona així: fem servir les paraules que sentim que la gent repeteix més. Cascarràbies té un punt còmic, descriptiu, i sona familiar. En canvi, rondinaire o remugaire són paraules que hem sentit menys, i per això les tenim menys a la punta de la llengua.
La convivència entre idiomes, tal com és
Catalunya és bilingüe de facto, i això ningú ho canviarà amb un article com aquest. Però sí que hi ha una cosa que depèn de nosaltres: escollir conscientment. No es tracta d’imposar res, sinó de saber què diem. Si un dia et surt cascarràbies, no passa res. Però potser l’endemà, sense adonar-te’n, t’acaba sortint rondinaire, i ja està, això també és fer llengua.
A més, moltes persones expliquen que, quan s'hi comencen a fixar una mica, descobreixen que conèixer alternatives els dona més eines per expressar-se. No és només “parlar bé”, és “parlar millor”, tenir més precisió i més recursos. Una mena d’actualització personal del diccionari.
El paper del català col·loquial
També és veritat que hi ha castellanismes que ja formen part del català col·loquial i que difícilment desapareixeran. I aquí s'obre un debat interessant: què és realment parlar català? Respectar la normativa al cent per cent? O acceptar que hi ha una manera viva, espontània i imperfecta de parlar que conviu amb la forma més estàndard?
La resposta acostuma a trobar-se al mig. No cal convertir-nos en policies lingüístics, però tampoc cal renunciar a tenir cura de la llengua. El català col·loquial pot ser molt genuí si fem servir mots d’aquí, i no passa res si de tant en tant ens surt un castellanisme: el problema apareix quan acaben sent majoria.
Alguns castellanismes que diem cada dia i les alternatives
-
Tacaño → garrepa, escadusser
-
Currar → treballar, fer feina
-
Fardar → presumir, fer el fatxenda
-
Molar → agradar molt, fer el pes
-
Cabreo → empipada, enrabiada
-
Guapo/guapa en el sentit de simpàtic → eixerit, agraït
-
Chulo → fatxenda o bonic, segons el sentit