Durant dècades, el model educatiu ha estat marcat per una imatge molt concreta: alumnes asseguts, en silenci, escoltant i memoritzant continguts. Tanmateix, la neuroeducació fa anys que qüestiona aquest enfocament. Maria, psicòloga clínica especialitzada en desenvolupament infantil i autora del llibre Hacer de la neuroeducación el arte de enseñar, ho resumeix de forma clara: els nens no aprenen millor quan estan quiets, sinó quan es mouen.
La seva proposta no és una moda pedagògica, sinó una conclusió basada en com funciona el cervell infantil. Aprendre, explica, és un procés biològic que necessita cos, emoció i experiència.
El cervell infantil necessita moviment
Segons Maria, el cervell d'un nen està dissenyat per aprendre a través de l'acció. En el seu llibre, insisteix que el moviment activa múltiples àrees cerebrals al mateix temps, afavorint l'atenció, la memòria i la comprensió profunda. Quan un nen s'aixeca, manipula objectes, camina o gesticula mentre aprèn, el seu cervell estableix connexions més sòlides que quan roman passiu.
El model clàssic d'"estar callat, assegut i escoltant" exigeix al nen un autocontrol que, neurològicament, encara no està madur. Això genera frustració, desconnexió i, en molts casos, la falsa etiqueta de "manca d'atenció" o "mal comportament". En realitat, el que passa és que el cervell infantil no està preparat per aprendre de forma exclusivament passiva durant llargs períodes.
Maria subratlla que el moviment no distreu; al contrari, regula. Permet alliberar tensió, oxigenar el cervell i mantenir un nivell òptim d'activació. Per això, els nens que aprenen incorporant activitat motora solen mostrar més motivació i millors resultats.
Aprendre fent: del cos al coneixement
A Fer de la neuroeducació l'art d'ensenyar, la psicòloga proposa un canvi profund d'enfocament: aprendre fent. Això implica introduir dinàmiques que vagin més enllà del llibre i la cadira: jocs de rol, aprenentatge manipulatiu, desplaçaments per l'aula, dramatitzacions, reptes físics vinculats al contingut acadèmic o fins i tot estudiar caminant i verbalitzant.
Des de la neuroeducació se sap que l'aprenentatge significatiu es consolida quan intervenen emoció i experiència. El moviment genera ambdues. Un nen que participa activament no només memoritza, sinó que comprèn, relaciona i recorda a llarg termini.
La Maria insisteix que aquest enfocament no significa falta d'estructura ni desordre, sinó una estructura adaptada al funcionament real del cervell infantil. L'objectiu no és eliminar l'estudi, sinó transformar-lo perquè sigui més eficaç, respectuós i d'acord amb el desenvolupament neurològic.
A casa i a l'escola, petits canvis poden marcar una gran diferència: permetre pauses actives, estudiar dempeus, utilitzar materials manipulatius o convertir el repàs en un joc físic. Perquè, com conclou Maria, quan el cos participa, l'aprenentatge deixa de ser una obligació i es converteix en una experiència viva.