Marc-André Ter Stegen ha parlat d'una de les ferides més profundes de la seva infància. Quan tenia deu anys, el seu pare va abandonar la família i va desaparèixer de la seva vida. El porter reconeix que és un dels assumptes que més li costa abordar, perquè va aprendre a créixer sense esperar un retorn que mai va arribar.
"No el vaig tornar a veure mai més", ha explicat. Als 25 anys, quan ja defensava la porteria del Barça, va rebre la notícia que el seu pare havia mort. La reacció va ser complexa: va sentir tristesa pel que va passar, però també va reconèixer que no va experimentar una sensació de buit comparable a la que podria provocar perdre algú present.
La seva mare i el seu avi van ocupar aquest espai
L'explicació és a les persones que sí que van romandre. La seva mare va assumir un paper essencial i el seu avi es va convertir en una figura constant durant aquells anys. Van ser ells qui van organitzar la vida familiar, el van acompanyar a l'escola, van estar pendents dels seus entrenaments i van sostenir una rutina que va permetre a Marc-André continuar creixent mentre desenvolupava la seva passió pel futbol.
Ter Stegen no utilitza aquella absència per presentar-se com una víctima. Al contrari, quan recorda la seva infància posa el focus en els qui van ocupar els espais que van quedar buits. L'abandonament del seu pare va existir i va deixar preguntes difícils, però la seva mare i el seu avi van aconseguir construir al voltant del nen una estructura sòlida que va evitar que creixés sentint-se sol.
Ser pare va canviar la seva manera de mirar aquella absència
Amb els anys, aquella experiència va influir en la manera com entén la paternitat. Ter Stegen ha reconegut que un dels seus majors desitjos és veure créixer els seus fills i estar present en la seva vida. Haver viscut l'absència d'una figura paterna sembla haver reforçat el valor que concedeix ara a acompanyar, escoltar i compartir temps.
El seu relat no busca reconciliar-se amb un passat que ja no pot canviar. Quan va saber que el seu pare havia mort, tampoc existia la possibilitat de recuperar aquella relació interrompuda quinze anys abans. El que sí que podia fer era reconèixer qui havien construït la seva infància. Per això, quan parla de família, l'agraïment acaba dirigit a la seva mare i al seu avi. Ells van estar quan calia llevar-se d'hora, portar-lo a entrenar, ajudar-lo a créixer i sostenir una carrera que era només un somni. L'absència del seu pare va marcar la seva història, però la presència diària dels qui es van quedar va acabar tenint molt més pes en la persona que va arribar a ser.