Jordi Roca ha explicat un dels capítols més personals dels anys en què va perdre la veu. Després d'una laringitis prolongada, va deixar de parlar amb normalitat i va haver d'acostumar-se a comunicar-se mitjançant murmuris, missatges al mòbil i gestos. La situació es va allargar durant anys i va coincidir amb el naixement de la seva filla, que va créixer sense escoltar inicialment la veu habitual del seu pare.
Lluny de descriure aquella etapa únicament des de la tristesa, el pastisser recorda que la seva filla va acabar convertint-se en l'impuls que necessitava per seguir endavant. "Ella va ser com un motor", ha explicat. Mentre la petita començava a pronunciar les seves primeres paraules, ell també estava reaprenent a utilitzar la veu mitjançant exercicis, calma i una recuperació lenta que avançava amb alts i baixos.
Pare i filla van aprendre pràcticament al mateix temps
La coincidència va crear una situació emotiva. La seva filla no havia conegut una altra forma de comunicació i, per això, no va viure la recuperació de Jordi com una cosa estranya. Quan ell va començar a parlar amb més claredat, ella també començava a desenvolupar el llenguatge. Per a la nena, aquella evolució formava part de la normalitat i no d'una malaltia que havia condicionat durant anys el seu pare.
Roca recorda aquest procés com un aprenentatge compartit. Ell necessitava recuperar la confiança per projectar la veu, mentre la seva filla descobria paraules noves. Aquesta convivència va transformar una dificultat mèdica en una experiència familiar que li va aportar alegria i energia. També va comptar amb el suport de la seva parella, els seus germans i les persones properes, que van aprendre a comunicar-se amb ell sense convertir el problema en el centre de cada conversa.
La pèrdua de veu també li va ensenyar a adaptar-se
Durant aquells anys, Jordi va haver d'acceptar que no sabia si recuperaria la veu. Els metges van trigar a determinar l'origen del problema i ell va aprendre a funcionar amb les eines disponibles. Aquesta incertesa li va fer valorar la capacitat humana per adaptar-se fins i tot quan desapareix una cosa tan quotidiana com poder mantenir una conversa amb normalitat.
La seva filla va acabar donant un altre significat a aquella etapa. En lloc de recordar només el que no podia fer, en Jordi es va quedar amb l'experiència d'avançar amb ella. Mentre una aprenia a parlar per primera vegada, l'altre recuperava a poc a poc una cosa que havia perdut. Per al cuiner, aquesta coincidència va convertir la seva filla en un motor d'alegria i força. No va solucionar la malaltia, però sí que va fer que el camí per recuperar la veu tingués un sentit més profund.