El xef Jordi Cruz ha parlat com poques vegades sobre la seva infància i la relació complexa que va mantenir amb el seu pare. En una conversa sincera, va reconèixer que créixer a casa seva no va ser senzill i que la fredor emocional va marcar profundament els seus primers anys. “El meu pare tenia tendència a estar enfadat”, va confessar sense embuts, deixant clara la duresa de la seva infància.
En la seva xerrada amb Jesús Calleja, va explicar que durant la seva infantesa va trobar a faltar una implicació més propera per part d'un pare que solia estar allunyat emocionalment del seu fill. “Ell no ajudava perquè em sentís millor”, va recordar. No ho va dir des del retret, sinó des de la comprensió adulta que arriba amb el temps i amb la paternitat.
Una herència amb una càrrega dolor
Cruz contextualitza el caràcter del seu pare dins d'una biografia dura. Amb tot just dotze anys ja treballava en una fàbrica i va carregar des de molt jove amb responsabilitats familiars. Aquesta pressió, sumada a experiències traumàtiques com la pèrdua de germans durant la Guerra Civil, va deixar una empremta emocional difícil d'esborrar. En el programa Planeta Calleja, el cuiner va relatar que aquella acumulació de dolor es va transformar en un caràcter aspre. “Tenia un caràcter dolent, però sempre vaig entendre les seves coses dolentes”, va explicar. Mai va ser una persona especialment afectuosa, però en Jordi va aprendre a mirar més enllà de la superfície per entendre el seu pare.
Aquesta comprensió no elimina l'impacte que va tenir en la seva infància. Créixer amb una figura paterna distant va condicionar la seva manera de relacionar-se i de buscar reconeixement en les altres persones. Tanmateix, amb el pas dels anys va decidir afrontar aquesta ferida des de l'empatia i no des del rancor o el dolor.
Dir el que mai no es va dir
Un dels moments més reveladors va ser quan va admetre que no volia que el seu pare morís sense saber el que sentia. Aquesta necessitat de tancar ferides parla d'un procés de maduresa emocional profunda. Jordi Cruz no idealitza el seu passat, però tampoc el converteix en un relat de victimisme. El presenta com una realitat complexa, marcada pel context històric i per les frustracions d'una generació que no va saber gestionar el dolor.
Avui, convertit en un dels xefs més reconeguts del país, mira enrere amb serenitat. Reconeix que aquella infància difícil va modelar el seu caràcter i la seva exigència. I tot i que el seu pare tingués “tendència a estar enfadat”, ell va triar transformar aquesta experiència en comprensió i creixement personal.