Joan Manuel Serrat torna a deixar una d'aquestes reflexions que connecten de manera immediata amb diverses generacions. Als seus 82 anys, el cantautor no només manté intacta la seva lucidesa, sinó també una mirada especialment crítica sobre com la societat interpreta el pas del temps. La seva frase, directa i sense embuts, resumeix una sensació compartida per molts grans: “No m'he adonat que soc vell, me n'he adonat pels altres”.
L'artista, autor de cançons que formen part de la memòria col·lectiva, ha abordat la vellesa amb naturalitat, però també amb certa incomoditat envers els estereotips que l'envolten. Lluny d'un discurs derrotista, Serrat defensa una actitud activa davant aquesta etapa vital. En les seves paraules, l'edat no implica retirar-se del món ni renunciar a la pròpia identitat.
“No m'he adonat que soc vell”
Serrat va sintetitzar la seva visió amb una barreja de serenitat i determinació. “Tinc 82 anys i penso continuar fent coses en defensa de la meva família, del meu poble i, sobretot, en defensa pròpia”, va afirmar. Una declaració que trenca amb la idea de passivitat associada tradicionalment a la vellesa. El compositor reivindica a més el valor del dubte davant les certeses absolutes, una constant en la seva trajectòria personal i artística. “He tingut dubtes, però millor tenir dubtes que certeses absolutes”, va explicar, subratllant que l'aprenentatge no desapareix amb els anys.
La seva reflexió més comentada, tanmateix, apareix en parlar de la percepció externa de l'envelliment. Serrat reconeix que no ha estat un procés interior, sinó una cosa que ha identificat a través del tracte i les expectatives dels altres. Especialment quan se li insisteix a escriure les seves memòries, una proposta que rebutja de ple.
Crítica a com la societat tracta la gent gran
El cantautor també ha mostrat una postura molt clara sobre el paper que s'atorga a les persones grans. En declaracions a la BBC, va descriure una realitat que considera preocupant, la tendència social a “jubilar obligatòriament” no només de la feina, sinó també de la vida pública. Serrat denuncia que, amb freqüència, la jubilació ve acompanyada d'una pèrdua simbòlica de visibilitat. “Se li retira també el dret a ser visible i s'acaba convertint en un ésser invisible”, va assenyalar, apuntant a una forma d'exclusió silenciosa però persistent.
Lluny de resignar-se, el seu missatge insisteix en la necessitat d'afrontar aquesta etapa amb sensatesa i optimisme. No perquè hagi de ser millor, adverteix, sinó perquè l'actitud condiciona directament la manera com es viu. Una reflexió que transcendeix la figura de l'artista i toca una qüestió social cada vegada més rellevant sobre com conviure amb la longevitat en una societat que encara no ha après a mirar-la sense prejudicis.