Posseir una segona residència sol associar-se amb tranquil·litat, vacances i patrimoni, però alguns economistes adverteixen que pot convertir-se en una càrrega durant la jubilació. Quan els ingressos deixen de créixer i depenen principalment d'una pensió, mantenir dos habitatges significa assumir despeses permanents per un immoble que potser s'utilitza poques setmanes a l'any i que no sempre genera rendibilitat.
El problema no és únicament pagar l'IBI. També apareixen comunitat, assegurances, subministraments mínims, reparacions, derrames, desplaçaments i manteniment. A més, un habitatge buit pot deteriorar-se sense que el propietari ho detecti ràpidament. Cada despesa aïllada sembla assumible, però juntes redueixen els diners disponibles per a alimentació, salut, oci o ajuda a familiars.
Molt patrimoni, però pocs diners disponibles
La principal preocupació dels economistes és la falta de liquiditat. Un jubilat pot tenir un patrimoni elevat sobre el paper i, al mateix temps, dificultats per afrontar una despesa inesperada. La segona residència concentra estalvi en un actiu que no pot convertir-se immediatament en efectiu. Vendre-la requereix temps, tràmits i acceptar el preu que permeti el mercat.
També existeix un cost fiscal. Quan l'habitatge no és l'habitual ni està llogat, pot generar una imputació de renda immobiliària en l'IRPF. Encara que no produeixi ingressos reals, Hisenda considera que existeix una renda potencial vinculada a l'immoble. A això s'afegeixen els impostos municipals i les possibles obligacions derivades de llogar-la durant alguns mesos.
La jubilació necessita flexibilitat
Durant la jubilació poden augmentar les despeses mèdiques, sorgir reformes necessàries en l'habitatge habitual o aparèixer la necessitat de contractar ajuda. Tenir l'estalvi bloquejat en una altra casa limita la capacitat de reaccionar. Per això, alguns experts prefereixen actius més líquids, diversificats i fàcils d'utilitzar sense vendre tot el patrimoni d'una sola vegada.
Això no significa que tots els jubilats hagin de vendre la seva segona residència. Pot tenir sentit si s'utilitza amb freqüència, no genera deute, les despeses estan controlades i hi ha prou estalvi per a emergències. També pot llogar-se i produir ingressos, encara que exigeix gestió i manteniment. La recomanació econòmica consisteix a calcular quant costa realment cada any i comparar-ho amb l'ús obtingut. Si l'habitatge roman buit, consumeix una part important de la pensió i obliga a renunciar a altres necessitats, deixa de ser un refugi i passa a convertir-se en una càrrega financera. La tranquil·litat financera depèn menys d'acumular propietats que de conservar marge per decidir.