Viure en un altre país no només implica aprendre un idioma diferent, sinó adaptar-se a codis socials no escrits que, moltes vegades, generen autèntics xocs culturals. Hajime, un japonès resident a Espanya, ho ha resumit amb una frase tant directa com cridanera: “Els espanyols converteixen el tren en una discoteca”. Més enllà de l'exageració, la seva reflexió obre un debat interessant sobre el respecte en els espais públics i com alguna cosa quotidià per a uns pot resultar ofensiu per a altres.
Al Japó, el comportament en llocs compartits com el transport públic està regit per una norma bàsica: no molestar la resta. A Espanya, en canvi, la manera de relacionar-nos amb l'entorn és molt més expressiva, sorollosa i emocional. Dues maneres oposades d'entendre la convivència.
Silenci, normes no escrites i respecte col·lectiu al Japó
En el transport públic japonès, el silenci no és una imposició legal, sinó una convenció social profundament interioritzada. Parlar per telèfon al tren està mal vist, fins i tot considerat una falta de respecte. Els passatgers posen el mòbil en mode silenci, parlen en veu molt baixa i eviten qualsevol comportament que pugui incomodar la resta.
Per a Hajime, criat en aquest context, el soroll no és només una molèstia: és una invasió de l'espai aliè. Al Japó, el respecte es mesura per la capacitat d'autocontrol. Fer soroll innecessari, riure a grans veus o posar vídeos sense auriculars s'interpreta com un senyal de falta d'educació i de consideració envers els altres.
A més, el metro japonès és un espai on es comparteix el cansament, no l'energia. La gent dorm, llegeix o simplement es desconnecta. El silenci és gairebé una forma de cortesia col·lectiva.
El tren com a extensió del bar: la visió espanyola
A Espanya, la percepció és radicalment diferent. El transport públic es viu com una prolongació de la vida social. Converses en veu alta, rialles, notes d'àudio reproduïdes sense auriculars o grups que comenten el dia són escenes habituals. Per a molts espanyols, això no és una falta de respecte, sinó una expressió natural de proximitat i espontaneïtat
Hajime reconeix que no es tracta de mala intenció, però sí d'una diferència cultural profunda. El que per a un espanyol és "ambient", per a un japonès pot ser viscut com a caos. Quan algú crida al vagó, posa música o parla per telèfon, el japonès no pensa "que animat", sinó "està trencant l'harmonia".
Aquí és on sorgeix el conflicte: els espanyols no perceben el soroll com una agressió, mentre que per a molts japonesos sí que ho és. No perquè siguin més freds, sinó perquè el seu concepte de respecte passa per no destacar, no envair i no imposar la mateixa presència.
El testimoni d'Hajime no pretén criticar, sinó posar un mirall cultural. Recordar-nos que els nostres costums, tan normals per a nosaltres, poden resultar xocants —i fins i tot irrespectuoses— per a qui ve de societats on el silenci també comunica.