Francisco Tortajada resumeix en una sola frase una forma d'entendre l'esforç que avui genera molta controvèrsia: “Per tenir casa cal sacrificar-se, vaig estar quatre anys sense sortir al carrer”. No es refereix a un confinament literal ni a una exageració. Parla d'una etapa concreta de la seva vida en què, segons relata, tota la seva rutina girava al voltant de treballar, estalviar i reduir al mínim qualsevol despesa que no fos estrictament necessària.
Durant aquells anys, la seva prioritat va ser la de pagar l'habitatge que havia comprat. Els diumenges, explica el seu entorn, van deixar de ser dies d'oci. No hi havia menjars fora, ni escapades, ni despeses que no fossin necessàries. La lògica era que cada euro que no es gastava accelerava l'objectiu d'estabilitzar la situació financera i complir amb les obligacions de la hipoteca.
Estalvi extrem i disciplina financera
El testimoni reflecteix una mentalitat que va ser habitual en generacions anteriors. En un context de salaris ajustats i accés més complicat al crèdit, l'habitatge representava un compromís vital que exigia una forta disciplina pressupostària. L'oci es convertia en un luxe prescindible. L'habitatge no era vist com una cosa optativa, era una meta prioritària que justificava renúncies prolongades durant molts anys.
@mente_libretk Jubilat dóna una lliçó als ganduls dels joves #piso #mercadoinmobiliario #pisos #novedades #actualidad #sucesos #noticias #tiktok #jovenes #estudiantes #treball #treballadures #majors #pensions
♬ sonido original - Mente Libre
No es tractava únicament de reduir despeses, sinó d'assumir un estil de vida auster a canvi d'una llar en propietat. La planificació financera era constant. Control del consum, eliminació de capricis i una visió a llarg termini. En aquesta lògica, la satisfacció no residia en el gaudi immediat, sinó en la seguretat futura que proporcionava tenir una casa en propietat.
Canvi generacional i xoc de perspectives
Francisco Tortajada interpreta aquesta experiència des d'una mirada crítica envers el present. Considera que, en comparació amb la seva època, molts joves prioritzen el gaudi i la qualitat de vida del present. Viatges, oci i experiències ocupen un espai central en la cultura de les noves generacions, cosa que contrasta amb la idea tradicional. Les condicions del mercat immobiliari actual són radicalment diferents. Preus més elevats en relació amb els salaris, més precarietat laboral i dificultat per acumular estalvi inicial compliquen una comparació directa entre èpoques.
La frase del jubilat connecta amb una narrativa que diu que les noves generacions no vinculen la propietat immobiliària a la renúncia personal. Per a Francisco, l'habitatge va ser el resultat d'una etapa de restriccions severes. Per a molts joves actuals, no pot ser així. El testimoni reflecteix un xoc de visions sobre diners, estabilitat i prioritats vitals.