Que un fill adult comenci a treballar i continuï vivint a casa és cada vegada més habitual, especialment quan els preus de l'habitatge dificulten independitzar-se. Per a Florencio Ramos, psicòleg i divulgador familiar, aquesta convivència no hauria de significar que el jove continuï funcionant exactament igual que quan no tenia ingressos. La seva proposta és clara: si treballa, ha d'aportar una part del seu sou a les despeses de la llar.
Ramos planteja una referència concreta: al voltant del 30% del salari. La idea no seria convertir la casa familiar en un lloguer ni obtenir un benefici dels fills, sinó introduir una responsabilitat proporcional als seus ingressos. Si cobra 1.500 euros, per exemple, aquesta aportació rondaria els 450 euros mensuals, una quantitat destinada a menjar, subministraments i altres despeses compartides de l'habitatge.
Aportar també ensenya a administrar els diners
Des del punt de vista educatiu, començar a contribuir canvia la relació del jove amb el seu propi salari. Quan tots els ingressos queden disponibles per a oci, compres o estalvi, pot resultar més difícil interioritzar quant costa realment mantenir una casa. Participar en les despeses permet descobrir que electricitat, aigua, menjar, internet o productes bàsics tenen un cost mensual que algú ha d'assumir.
També pot ajudar a preparar la futura independència. En marxar de casa apareixeran lloguer, factures, alimentació i altres compromisos que absorbiran una part considerable del sou. Acostumar-se prèviament a reservar una quantitat fixa cada mes introdueix disciplina financera i evita que el pas a viure sol suposi un canvi brusc en la forma de gestionar els diners.
No es tracta de fer fora el fill de casa
La proposta tampoc implica pressionar perquè abandoni immediatament la llar familiar. En un context en què independitzar-se pot resultar econòmicament difícil, continuar vivint amb els pares pot ser una decisió raonable. La diferència està a passar d'una relació de dependència total a una altra en què l'adult que ja genera ingressos participa també en les responsabilitats comunes.
El percentatge, a més, hauria d'adaptar-se a cada família. No és el mateix cobrar 900 euros que 2.000, estar estalviant per a una entrada o tenir altres despeses importants. El missatge de fons és més rellevant que la xifra exacta: quan un fill adult treballa i roman a casa, contribuir econòmicament pot ensenyar-li autonomia sense obligar-lo a marxar abans d'hora. Per a Ramos, ajudar no significa assumir-ho tot, sinó preparar el fill per sostenir-se per si mateix. Així, la convivència deixa de ser dependència i es converteix en una etapa d'aprenentatge.