"És que sento passes… però suposo que són l’eco de les meves passes… buah, que malament... això és el túnel infernal." No és un tràiler de Netflix, però ho sembla. I no és ficció. És la Sofia, una catalana que està tancada literalment dins d’un búnquer a les muntanyes de Suïssa, participant en una missió anàloga lunar —una simulació científica que recrea com seria viure i treballar a la Lluna. En teoria, el focus hauria d’estar en l’experiment, en l’astronomia, en la recerca. Però l’algoritme té altres plans: el que ha enganxat tothom és un moment de por real, despullat, sense dramatismes afegits ni efectes sonors. Simplement ella, sola, tornant pels túnels subterranis amb la càmera a la mà... i els nervis a flor de pell. "Jo bé. Però és que estic tota l'estona mirant enrere i endavant. Per si de cas."
El túnel que ni a Netflix se’ls hauria acudit: benvinguts al passadís de l’infern
La Sofia (@sofineesss a Instagram) havia acompanyat unes companyes que havien de sortir del recinte i es quedava sola per tornar a l’MCC (el centre de control de la missió). I en lloc de fer veure que no passava res, va fer tot el contrari: va gravar-ho tot amb una naturalitat absoluta. Amb veu trencada, sarcasme d’autodefensa i frases que denoten la por que passa: "No vull ni cantar, perquè imagina’t que algú em segueix la cançó!"
Durant el trajecte, que travessa un túnel humit, sales fosques i portes metàl·liques com sortides d’un videojoc, la Sofia parla sola, mira endavant, gira el cap cada dos segons, i es repeteix com un mantra: "Va, no és per a tant… soc valenta… no passa res…" Però passa: passa que el cervell, quan estàs sol/a en un lloc així, juga brut. I ella ho verbalitza com ho faríem qualsevol de nosaltres, en un moment així: amb mitja rialla, però totalment seriosa per dins. "Crec que el pitjor és el que he pensat que podria passar", diu en un moment del vídeo.
Una missió lunar… però amb molta terra
La Sofia està participant en un projecte internacional que simula una expedició espacial real. I l’escenari no pot ser més de pel·li: un antic búnquer militar suís, excavat a la roca, amb quilòmetres de túnels, sales fredes i il·luminació escassa. És com una base secreta, però real. Un lloc dissenyat per aguantar una guerra... i ara, per simular una altra mena de supervivència.
Tot això, però, queda en segon pla quan veus el vídeo. Perquè el que humanitza aquest projecte —el que el fa connectar amb milers de persones— és l’espontaneïtat de la Sofia, i el seu terror amb el qual ens podem identificar absolutament. Perquè qui no ha tingut por en un passadís fosc, encara que sàpiga que no hi ha ningú? "Us semblarà molt exagerat, però realment em fa por. M'agafarà torticoli de tant mirar enrere."
Aquest vídeo no parla de ciència, ni d’espai. Parla de por. De la por més bàsica, més irracional i més universal. La por que no necessita monstres. Només silenci, foscor i molta imaginació.
I potser per això, en plena era de vídeos planificats i carregats de filtres, aquest petit moment d’humanitat pura ha tocat la fibra de tanta gent. La Sofia no fingeix res. Simplement, és ella, cagada de por, caminant de pressa pels túnels i explicant-ho tal com ho sent. I al final, quan arriba i diu "ja està", tothom respira amb ella.