Els records d’infància de Carme Ruscalleda estan lligats al treball familiar, als recursos limitats i a una manera exigent d’afrontar les tasques quotidianes. Quan parla dels seus pares, la cuinera destaca un ensenyament que la va acompanyar després en la seva professió com a fer les coses tan bé com sigui possible amb el que es té. Una actitud que reconeix en decisions petites i que continua formant part de la seva manera de treballar.
Ho va explicar a La Vanguardia. I és que, en recordar els seus pares, va subratllar que tenien pocs mitjans, “però amb objectius de fer les coses bé”. Ruscalleda va vincular aquesta educació a la resistència necessària per tirar endavant, tot i que també va reconèixer la duresa d’aquell aprenentatge i les responsabilitats que va assumir des de petita.
L’ensenyament del seu pare en canviar una eina
Un dels exemples que va utilitzar va ser la manera en què el seu pare escollia les eines. Quan tocava substituir-ne alguna, buscava la millor que pogués ajudar-los a treballar amb més eficàcia. La cuinera conserva aquest criteri: invertir en allò que permet fer millor una tasca. En el seu record, aquesta decisió pràctica resumeix una manera d’entendre l’esforç, amb atenció als mitjans i voluntat de millorar el resultat.
La seva infància també va tenir espai per al joc, tot i que no abundessin les joguines. Va explicar que els inventava i que es disfressava amb el seu germà utilitzant peces antigues que guardaven en un bagul. Aquella necessitat d’imaginar a partir del que hi havia disponible la relaciona amb l’enginy i la capacitat de trobar recursos. La diversió sorgia de transformar objectes senzills en una cosa diferent, sense necessitar grans compres.
Una casa que conserva la memòria familiar
El vincle amb aquells anys té a més un lloc concret. Ruscalleda va explicar que continua vivint a la casa on va néixer, tot i que l’immoble s’hagi transformat. Amb el temps, ha après a aturar-se i observar aquest entorn, gaudint de moments com prendre un te a la tarda. L’habitatge reuneix així la seva vida present i la memòria de la família, dins d’un espai que ha canviat amb ella.
En aquella mateixa conversa va abordar l'absència dels seus pares i com en manté el record. Ambdós van arribar als noranta anys i, segons va explicar, el seu pare va continuar aconsellant la família fins al final. En evocar-los, recupera sobretot la seva manera d'actuar davant les dificultats. Aquest llegat quotidià continua acompanyant-la: la constància, la cura en fer les coses i la confiança que sempre hi ha marge per millorar.