Albert Om ha parlat en més d'una ocasió de la seva infància i d'una manera de viure les emocions molt diferent de l'actual. Una de les idees que millor resumeix aquell ambient familiar és contundent: "Una de les normes a casa era que les coses no es parlaven". No es tractava necessàriament d'una prohibició explícita, sinó d'una forma de relacionar-se en la qual determinats problemes, preocupacions o sentiments simplement romanien dins de cadascú.
Aquest silenci formava part d'una generació en la qual moltes famílies estaven acostumades a seguir endavant sense aturar-se massa a explicar què els passava. Els conflictes podien existir, igual que les preocupacions, però no sempre es convertien en una conversa. Per a Om, créixer dins d'aquest context va significar aprendre des de petit que hi havia assumptes que es quedaven a casa i altres que ni tan sols arribaven a verbalitzar-se.
Parlar de sentiments no formava part de la rutina
La frase d'Om permet entendre també com ha canviat la relació entre pares i fills durant les últimes dècades. Avui s'insisteix molt més a preguntar com se sent un nen, posar nom a les emocions o parlar obertament d'allò que preocupa. En moltes cases de generacions anteriors, aquesta conversa simplement no existia amb la mateixa naturalitat.
Això no significa necessàriament que faltés afecte. Podia haver-hi afecte, protecció i una família molt unida, però expressats d'altres maneres. El problema apareixia quan hi havia una preocupació important i ningú trobava l'espai o les paraules necessàries per compartir-la.
Amb els anys s'entén d'una altra manera
En fer-se adult, aquest tipus de records adquireix una altra dimensió. El que durant la infància semblava completament normal pot observar-se després com una característica molt concreta de l'educació rebuda. Om ha reflexionat sobre els seus pares i el pas del temps des d'aquesta mirada, intentant comprendre també el món en el qual ells havien après a relacionar-se. La frase no parla únicament de la seva família, sinó d'una forma d'educació recognoscible per a moltes persones. Durant anys, callar podia interpretar-se com una manera de protegir, evitar problemes o no preocupar els altres.
Amb el temps, però, també apareixen les preguntes que mai es van fer i les converses que van quedar pendents. I aquí hi ha probablement la força del record d'Albert Om: descobrir d'adult que allò que a casa semblava una norma natural també va condicionar la manera d'entendre, expressar i compartir les emocions.