Tornar al passat sempre és retrocedir. I encara que fos millor, és un exercici gens recomanable. Diuen que qualsevol temps passat va ser millor. Però hi ha passats que cal superar millorant-los, i això està costant a can Barça.

Més d'un aficionat blaugrana ha recordat aquests jugadors que no moren mai i que sempre desitjaria veure al camp. Especialment quan han estat brillants a l'equip on han jugat. Xavi Hernández n'és un d'ells. Veient el Barça sense control, sense possessió, patint, sense pilota, amb expulsats, demanant l'hora, potser el senyor de la tribuna o el de la tercera graderia deu pensar que Xavi, amb 37 anys, podia ser útil a aquest Barça que en comptes de divertir fa patir, malgrat que el resultat l'afavoreixi.

És cert que aquest Barça actua segons el que té. Només pot apostar per les seves armes, que no són altres que la pilota va a parar a Messi i defineixi, resolgui o distribueixi les ocasions de gol. Les circumstàncies l'obliguen. Però pregunto: No hi ha al Barça B un Xavi, o un Pep, o un Milla?

M'estranya enormement que Luis Enrique continuï sense apostar pel planter de la Masia. Johan Cruyff, per exemple, va ser valent i va apostar primer per Luis Milla i quan aquest se'n va anar al Madrid va pujar un imberbe Pep Guardiola. I Van Gaal va donar l'oportunitat a Xavi, i ja amb Pep d'entrenador va apostar també per Busquets com a recuperador. Per què Luis Enrique no ha cregut en el planter? No hi ha un jugador d'aquestes característiques, que la toqui, que domini, que demani pilota i digui "tranquils", aixequi el cap i reparteixi?

El Barça està en una nova final de la Copa del Rei i això els aficionats blaugrana han de celebrar-ho com un èxit enorme. Però la forma, el mètode d'arribar a aquesta glòria no és amb el que aquesta afició ha somiat en els últims anys.

És veritat que l'Atlètic ha estat més incòmode que un gos que borda tota la nit; més farragós que un venedor de la Rambla Catalunya; més corcó que les massatgistes de la platja de la Barceloneta; més desagradable que aquests restaurants dels quals en surts fent olor d'oli; més emprenyador que un mal de queixal. Però ells han sortit a buscar la final amb totes les forces, i han dominat el Barça.

Als blanc-i-vermells els coïa l'1-2 de l'anada com una picada de mosquit. I han saltat a l'Estadi –67.734 aficionats, pobra entrada per una semifinal de Copa- disposats a mossegar, preparats per morir al primer temps, mentalitzats per sotmetre l'adversari i instruïts per ofegar el Barça en la seva àrea i destruir-lo.

No era el Barça. Ni tan sols una mala còpia. Sense pilota no hi ha hagut possessió. Semblava un partit d'anada i tornada però en el qual Barça sempre ha corregut per l'adversari. Cap creació. Zero en imaginació. Tota plegat d'un error del rival i, en conseqüència, un aprofitament de Luis Suárez o Messi.

Però el Barça no tranquil·litza l'afició encara que estigui en una nova final de la Copa del Rei. Un Barça patidor, en els temps que corren, no convenç totalment. Encara que guanyi. Catalunya ja pateix massa al carrer i a les sales de justícia. Aquest país necessita píndoles poderoses que donin suport a la seva causa.

El Barça, malgrat no jugar bé, està en una altra final. Una altra final en la qual el Govern de Rajoy haurà de buscar un escenari ideal i tornarem a tenir una manifestació de catalanisme, amb els xiulets a l'himne espanyol, i noves denúncies de Tebas i companyia. Això és el millor de tornar a estar en una altra final de Copa del Rei.

Catalunya tornarà a xiular en aquesta final l'himne que no vol. Només cal desitjar que el seu equip torni a guanyar sense tant patiment.