Federico Valverde no va néixer per jugar de lateral, i ell mateix ho ha dit. Tot i això, el context, les lesions i les decisions tècniques han tornat a col·locar l'uruguaià en una zona del camp que no li pertany. En plena setmana amb duels clau contra el Getafe, la Juventus i el Barcelona, Xabi Alonso torna a recórrer a Valverde com a solució d'urgència a la banda dreta, repetint una fórmula que ja va funcionar, però que no deixa de tenir alguna cosa de càstig encobert per a un dels jugadors més compromesos del vestidor blanc.
La baixa de Trent Alexander-Arnold i la recaiguda de Carvajal han deixat el tècnic sense laterals fiables al costat dret. L'experiment amb Asencio contra el Llevant i després a Almati no va convèncer: errors en sortida, falta de timing defensiu i poca incidència ofensiva. Quan el rival exigeix —com el cap de setmana passat contra el Vila-real—, Xabi Alonso recorre al de sempre. Valverde va tornar a complir en una posició que no gaudeix, però que entén com una responsabilitat més dins del col·lectiu.
Un rol assumit, però no desitjat
El mateix Valverde ho va deixar clar en la seva última compareixença: “Mai no m’hi vaig negar, sempre vaig dir que estic disponible per jugar on sigui. Pots preguntar-li als meus companys o entrenadors. Sempre moriré pel Real Madrid”. Malgrat les seves paraules, és evident que el seu desig és un altre: influir més amunt, connectar amb el joc interior i aportar des de la seva capacitat de recorregut, pressió i arribada a l’àrea. Però cada vegada que la plantilla es trenca pel flanc dret, el cos tècnic el mira a ell.
La paradoxa és que quan ocupa aquesta posició, Valverde rendeix per sobre dels especialistes. Ja ho va fer amb Ancelotti, i ara amb Alonso confirma que està preparat per sostenir aquesta banda. Però el preu és el seu desgast i, sobretot, la seva desconnexió del centre del camp, on el Madrid perd una de les seves peces més dinàmiques. Jugar de carriler no només limita la seva participació ofensiva, sinó que l'allunya de les zones on marca diferències.
Setmanes clau, decisions definitives
El que s'acosta és un tram del calendari que pot marcar el to de la tardor blanca: el Getafe com a avantsala, una visita incòmoda a Torí a la Champions i un Clàssic que arriba amb el lideratge en joc. Sense laterals de nivell disponibles, Alonso té una única certesa: amb Valverde a la banda, almenys no perdrà solidesa. Però també assumeix que és una decisió que resta en altres zones.
El dubte, com sempre, és fins quan es pot estirar aquesta solució sense perjudicar el col·lectiu. I, sobretot, si Valverde podrà mantenir el seu compromís sense que es transformi en resignació interna. Perquè no hi ha càstig més gran per a un futbolista d'elit que rendir sempre... i no poder jugar on sent que marca la diferència.
Xabi Alonso ha optat per la fiabilitat immediata, encara que això suposi continuar desplaçant un dels seus millors centrecampistes.