El cas de Martín Zubimendi s'ha convertit en una història que incomoda al Reial Madrid. Una decisió mal calculada. Una oportunitat perduda. Una petició ignorada que ara deixa Xabi Alonso en una posició dura: el tècnic tenia raó des del primer dia. I el club, no.
L'entrenador va arribar a Chamartín amb una idea clara. Necessitava canviar la manera de jugar. Volia un equip que dirigís els partits des del centre del camp, amb ordre, control i més intel·ligència en cada possessió. No va exigir molts noms, però sí un de clau. Zubimendi. Un migcampista diferent a tot el que tenia la plantilla. Un jugador capaç de donar una identitat pròpia al nou projecte. Però la direcció esportiva va optar per mirar cap a una altra banda.
Xabi Alonso no va saber imposar les seves exigències
El club va destinar els esforços a altres posicions. Reforçar la defensa era urgent. D'aquí la arribada de Huijsen i Carreras, dos perfils que solucionaven els problemes del curs anterior. Trent Alexander-Arnold ja estava firmat abans que Xabi Alonso aterrés a Valdebebas. I Mastantuono va ser una aposta estratègica, més pensada per al futur que per al dia a dia de l'entrenador. Però cap d'aquelles operacions responia a la necessitat més important del tècnic: algú que ordenés el joc.
Quan Xabi va insistir per Zubimendi, des de dalt van respondre que no era imprescindible. Que Camavinga o Tchouaméni podien ocupar aquell rol. Que era una despesa innecessària. L'entrenador va acceptar la decisió. Va desistir en el seu intent d'imposar les seves peticions. I el temps ha demostrat que aquella renúncia va ser un error de càlcul. Va quedar clar qui manava al club. I no era l'entrenador.
Peça clau a l'Arsenal
Zubimendi va viatjar a la Premier League. L'Arsenal va pagar 70 milions, una xifra que en el seu moment va sonar elevada, però que avui sembla una inversió brillant. El basc ha demostrat una maduresa espectacular. Juga amb autoritat. És sòlid, tècnic, fiable. Dóna continuïtat al joc. Aporta pausa. Trenca línies. I, sobretot, fa millors els que té al voltant. S'ha convertit en un futbolista d'elit.
El seu creixement es va veure clarament amb Espanya. En el partit contra Geòrgia va oferir una exhibició. Va marcar. Va dominar. Va semblar un jugador fet per a grans escenaris. Tant, que De la Fuente ara té un problema inesperat per al Mundial: elegir entre Rodri Hernández, Pilota d'Or 2024, i un Zubimendi que amenaça de prendre-li la titularitat. Un dilema que molt pocs entrenadors del món poden presumir de tenir.
Mentrestant, el Reial Madrid continua acusant l'absència d'un migcampista d'aquest perfil. Tchouaméni rendeix bé. De vegades, fins i tot molt bé. Però l'equip pateix partits que exigeixen més pausa, més lectura i més control. Ceballos, l'únic jugador d'aquest estil, no entra en els plans del tècnic. I recuperar Zubimendi ara, amb contracte llarg i projecció a l'alça, és pràcticament impossible