El Tribunal Suprem (TS) ha confirmat aquest dimecres l’absolució del jugador de futbol Neymar Da Silva Santos Júnior, del seu pare i dels expresidents del Barça, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, pel seu fitxatge el 2013. L’Audiència de Barcelona va dictar, el desembre de 2022, la seva absolució en considerar no provats els delictes de corrupció en els negocis i estafa impròpia en la modalitat de contracte simulat dels quals estaven acusats. Va ser clau que, en el judici, després de les declaracions, el fiscal anticorrupció Luís García Cantón retirés l'acusació en assegurar que no havien comès cap delicte, i convidava DIS anar a la jurisdicció civil.  El fons d’inversió DIS —que tenia el 40% dels drets del futbolista brasiler— va presentar recurs a l'alt tribunal espanyol en assegurar que el Barça li havia d'abonar una part dels 40 milions que va pagar a l'empresa N&N, que representava Neymar. Això no obstant, el Suprem tampoc li dona la raó i tanca el cas Neymar 2.

En la sentència, explica que el FC Barcelona va signar un pacte amb el jugador perquè quan quedés lliure signés per ells i va abonar una quantitat sobre la qual el fons DIS entén que va haver-hi frau perquè degué estar integrada en els seus drets econòmics a percebre indemnització. El Barça va voler assegurar que el jugador fitxaria amb ells en quedar lliure i va realitzar per a això un pacte amb el jugador per a l'any 2014, però el club va avançar el fitxatge a 2013 i va pagar traspàs per això, del que va percebre la querellant la seva part.

 

Sense proves d'engany

En aquest sentit, el Suprem sosté que "malgrat que DIS tingués dret a participar en aquests drets per ser titular del 40% dels drets econòmics, no era titular dels drets federatius, que són els que permeten que un jugador pugui fitxar per un equip diferent mentre té contracte en vigor amb un altre club". Hi afegeix, que segons la normativa FIFA, fins que el club que traspassa i el club que fitxa no es posen d'acord no se cedeixen els drets federatius; és l'anomenat "transfer", que una vegada produït, comporta el canvi de club del jugador".

El tribunal —format pels magistrats Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral, Pablo Llarena, Vicente Magro (ponent) i Leopoldo Puente— exposa que la indemnització pel traspàs del jugador s'abona a qui tenia els drets econòmics. I afegeix: "No existeix prova indiciària que porti a la inferència que els contractes previs es van dur a terme per a ocultar una intenció defraudatòria dels drets econòmics de DIS, sinó que es va tractar d'una pràctica duta a terme entre club interessat a contractar al jugador quan quedi lliure".

Per tot això, el Suprem afirma que "els fets provats han reflectit la inconsistència de l'acusació i que de cap manera, quan es duen a terme els contractes, existia un dol coetani d'estafar defraudant els drets econòmics de DIS (...) No va haver-hi ni delicte de corrupció en els negocis ni estafa impròpia. Ni pel jugador ni els seus representants ni pel #FC Barcelona. Tot es va deure a una decisió esportiva del club que va voler #assegurar el seu fitxatge i després va decidir avançar-lo i pagar preu de traspàs, encara que tenia un contracte amb el jugador perquè aquest s'anés lliure en finalitzar el seu compromís amb el Sants".