Daniela Guillén (Lloret de Mar, 2006) és una d'aquelles nenes prodigi que, sense haver assolit la majoria d'edat, ja ha fet història al món del motocròs. Amb només 17 anys, la pilot, que va créixer a cavall entre Blanes i Lloret, ja és bicampiona d'Espanya i subcampiona del món, sent la primera catalana i espanyola a aconseguir-ho, i la més jove de sempre a assolir aquesta fita. Amb només tres anys va pujar a una moto, i amb sis, va guanyar la seva primera competició. Tot i la seva curta edat, Daniela, tampoc ha evitat els comentaris masclistes per competir en un 'esport d'homes'. La pilot catalana ha concedit una entrevista a ElNacional.cat per parlar sobre la seva trajectòria i el seu prometedor futur.
Fa uns mesos et vas convertir en subcampiona del món, fent història en ser la primera catalana i espanyola a assolir-ho, què vas pensar?
La veritat és que va ser com assolir l'èxit, perquè al final estàs tot l'any treballant per pujar al podi i per intentar fer realitat els teus somnis, i aconseguir-ho al final et dona molta alegria. Va ser un moment increïble.
Ets campiona d’Espanya en dues ocasions consecutives, amb només 17 anys, com es gestiona tot això sent tan jove?
És difícil. Ets adolescent i no pots fer coses que un adolescent ‘normal’ fa, i costa molt. Al final sempre dic que estic fent el que m’agrada, estic construint el meu futur i en un futur faré el que m’agrada i si puc treballaré del que m’agrada. És difícil, però pensant en el futur, estic molt bé.
Has tingut dificultats en ser la més jove de la categoria? Com es gestiona haver de competir amb gent molt més gran?
Fa tres anys que estic al Mundial, i els dos primers anys van ser molt durs per a mi. Estava competint amb les meves ídoles i pensava una mica com "on estic?" Per això em va costar una mica buscar el meu lloc al Mundial, però en el tercer any ja es va veure que ja tenia un lloc. Em porto molt bé amb totes les pilots i som totes amigues.
Què necessita una esportista per triomfar en el món del motocròs?
El primer és il·lusió perquè sense la il·lusió és impossible. Les ganes de treballar i l'esforç, sobretot, perquè el motocròs és un esport molt dur i s'ha de treballar molt i només guanya una, llavors costa.
Què li diries a algú que vol començar en el món del motocròs o en algun esport de motor, quin seria el teu consell?
Que escolti només els que estan a prop, que no escolti altra gent, perquè la gent parla molt. Després que no perdi mai la il·lusió, que sempre estigui treballant i que treballi cada dia perquè costa i és molt dur. Resumint, que agafi totes les ganes del món.
La salut mental està molt a l’ordre del dia. Com treballes la teva salut mental?
He tingut ajudes perquè hi ha moments en el món de motocròs que caus i que te'n vas a baix perquè hi ha lesions i situacions del motocròs que són difícils de viure. Amb només 17 anys m'ha costat. Però, són coses de l'esport, suposo. Gràcies també a l'ajuda que he tingut he tirat endavant.
Si ho pensem, estàs vivint amb 17 anys, el que potser hauries de viure en 24 o 25...
Pot ser. Pensa que amb la gent que corro és de 22 cap a dalt. Hi ha una pilot que té dos fills, imagina.
Amb quina edat comences amb el motocròs i per què? Hi havia tradició a la teva família o et va cridar l’atenció?
Vaig començar amb tres anys perquè una amiga de la meva mare ens va regalar una moto. Érem tres germans en aquell moment i vam anar a provar-la. Al meu germà també li va agradar una mica. Però, a mi em va agradar més i des d'allà vaig començar a sobre d'una moto. Als sis anys, exactament, vaig començar a competir. A aquesta edat vaig fer la meva primera cursa, la vaig guanyar i ja després vaig començar amb el meu entrenador, que és el Xevi Colomer i que encara continua sent el meu entrenador.
Quan comences a practicar aquest esport, trobaves que la gent et mirava d’una manera estranya?
Una mica. Al final és un esport de nois, per dir-ho d’alguna manera, i al principi em va costar. De fet, no eren els nens, sinó els pares que feien comentaris masclistes. La veritat és que amb tots els nens que he corregut m’he portat molt bé i som amics.
Has patit algun episodi en el qual se t’ha jutjat de manera diferent per ser una dona fent un esport d’homes’? Com ho gestionaves?
Jutjada com a tal no, però comentaris com “t'ha guanyat una nena” i coses així, sí. Aquests comentaris sí que els he viscut i de petita. Jo no feia cas. Havia guanyat que era el que importava i, per tant, estava contenta.
El futbol femení s’ha revalorat en els últims temps, trobes que s’ha extrapolat també a la resta d’esports com el teu?
Sí. Jo crec que al final a tots els esports se'ns està donant més visibilitat, tot i que encara falta molt. Però, a poc a poc s’està millorant.
Hi ha diferència de tracte entre l’esport femení i masculí?
Sí, jo crec que sí que hi ha diferències, per exemple, en les ajudes a l’equip. A nosaltres ens està costant molt trobar espònsors que ens ajudin a anar al Mundial, que al final són molts diners i costa.
Com és el teu dia a dia? I els teus entrenaments en concret per poder mantenir-te a dalt?
Començo fent l'exercici que em toca al gimnàs, vaig a nedar o a córrer o en bici i després aprofito per si he d'anar a entrenar o si tinc classes d'anglès perquè estic encara practicant anglès i, després, continuar entrenant. És tot al 100% a la moto i treballar per seguir somiant i guanyar un Mundial que és el meu somni des de ben petita. Els meus entrenaments en moto me’ls porta el Xevi Colomer, que és el meu entrenador, i normalment fem mànigues de 30 minuts sobre la moto o voltes ràpides o també una mica de tècnica que va bé.
Jorge Prados va fer història en ser el primer espanyol a aconseguir el mundial de motocròs masculí, et veus amb força per tornar a fer història i proclamar-te campiona la pròxima temporada?
Sí. Vaig a totes i ho intentaré perquè la meva vida és el motocròs, no hi ha res més. Aquest any hem acabat amb l’espina que ens han quedat pocs punts per guanyar i me la vull treure. Es pot.
Quins són els teus pròxims objectius? Com et planteges la temporada de 2024?
Encara no sé res, està tot en blanc. Però és segur que estaré al Mundial i lluitaré per guanyar-lo, això segur.
Tens més pressió ara que pots entrar entre les favorites a guanyar el mundial?
La pressió sempre està. Hi ha gent que diu que no, però sempre hi és. A sobre la teva mateixa pressió de voler guanyar és la pitjor i és difícil de portar. És difícil, però ho porto bé.
Havent demostrat tot el que has demostrat, t’agradaria competir amb homes per demostrar el teu talent, com en el cas d’Ana Carrasco a Moto3?
Sí. En un futur, per què no? No ho descarto, però jo ara estic intentant guanyar el Mundial, que és difícil. Les rivals són dures i les noies van a totes i costa. Però en un futur no ho descarto.
T’agradaria que el motocròs fos un esport olímpic?
Sí, per què no? És veritat que hi ha temes a part que fan que no sigui olímpica. Jo crec que no ho serà.
Quins són els teus referents?
Sempre des de ben petita m'he fixat en la Livia Lancelot, que ha sigut una pilot francesa que ha guanyat bastants mundials. També Courtney Duncan, que ara és amb la que m'estic guanyant el Mundial.