Mig estadi Vicente Calderón era ple de seguidors blaugrana, molts amb la bandera estelada. Ja saps, res d'això és va veure per televisió perquè la realització ho va amagar deliberadament. I encara no saps el pitjor: tampoc ho has pogut veure a la majoria dels diaris. És lògic. Si la tele va poder ocultar mig estadi i fabricar una realitat a mida, sense estelades ni xiulets ni aficionats del Barça, per què les edicions impreses no podrien superar aquest desafiament? Esclar que sí.

El diari català de referència, La Vanguardia, obre la seva edició impresa amb la decisiva assemblea de la CUP i publica vuit pàgines de la Final de Copa amb onze fotografies, quatre de les quals de l'afició. En cap ni una es mostra una estelada. Això de l'estelada era un dels temes informatius de la setmana. El dia del desenllaç, però, aquest afer no existeix gràficament.

És un miracle? No. Posar aquesta o aquella foto és una decisió deliberada, no sobrenatural ni automàtica. No és estrany pensar que la tria d'aquestes imatges respon a criteris que inclouen fer desaparèixer les estelades de la cobertura. És molt respectable, però com a criteri informatiu és, diguem, un pèl peculiar. 

Potser només és que van badar. Les agències envien desenes de fotos d'aquests esdeveniments importants i, mira, es fa difícil veure-les totes, triar-les, editar-les, etc. O bé la pressió i la pressa per tancar el diari a aquelles deshores... ja se sap. El diari fa una simpatia a la cosa en un titular ("Una afició estel·lar") i poc més, encara que inclou aquesta metàfora genial: "Del Cerro Grande va fer un arbitratge nivell Dancausa". A la web publica quatre fotos on es veu alguna estelada. Són part d'una galeria de 33 imatges.

El Periódico obre a tot drap amb la victòria blaugrana. Publica tretze fotos de la final a la seva edició impresa. Quatre són de l'afició, en una doble pàgina dedicada al desenllaç del periple jurídic i vital de la prohibició de la bandera independentista a l'estadi. Es titula "Per la llibertat d'expressió". Tres de les quatre fotos mostren gent amb l'estelada. És molt significativa una imatge de més de mitja pàgina que permet adonar-se de la gran dificultat d'ignorar la presència de les estelades:

No ho va ignorar The Wall Street Journal, que va triar per a la seva secció Fotos del Dia una imatge de la final amb estelada, encara que no es pot descartar que el motiu de publicar-la sigui l'exotisme del fan asiàtic que branda la senyera indepe:

"Els aficionats del Barça van omplir la seva meitat de l'estadi amb estelades" ("Barcelona’s fans filled their half of the stadium with Esteladas", en majúscula en anglès), explica la crònica del corresponsal de The New York Times, per a qui el fenomen tampoc no va passar desapercebut. Esclar, si "omplien la meitat de l'estadi", era complicat no veure-les. De fet, cal esforçar-se per no veure-les.

A Twitter, alguns es van molestar per la "desaparició" que va perpetrar la realització televisiva dels barcelonistes que eren a l'estadi. Com aquests:

Quan la realitat no és com desitges la pots fer desaparèixer xiulant i mirant al sostre —o bé en pots fer un ús més o menys creatiu per tal de cuinar els fets i adaptar-los al relat que t'interessa.

En el cas de la final de Copa, un primer nivell de cuina consisteix a comparar dues realitats diferents com si es tractés de la mateixa —perquè comparteixen espai físic o en són protagonistes la mateixa gent, posem per cas. En aquest cas la festa a l'entorn de la final (o el joc de la mateixa final) i els símbols amb què els aficionats es presenten a la final. Tots plegats compareix a la final, però no tots aquests aspectes són equivalents. Com sigui, són poc comparables per una raó encara més senzilla: tothom estava de festa, ho manifestés amb uns símbols o uns altres, estelats o no. Així, els que vestien una bufanda blanc-i-vermella (molts) sempre seran menys que els que estaven de festa (tots).

Bé. Aquest és el cas del títol "Més festa que pàtria" d'una crònica sobre les hores prèvies al matx a La Vanguardia. En el mateix gènere s'enquadren el "Empate en la pitada al himno" o el "Más señeras que esteladas", de El Mundo, i el "Más partido que esteladas" de El País. Sembla fins i tot que van quedar per a fer els títuls (no ho van fer eh. És broma). Tot això és incomprovable i, per als amics de Popper, infalsable. No hi ha contrafactual. I què? Serveix a l'efecte de dir que no n'hi havia per a tant amb les estelades i que només fan que emprenyar. Pitjor, no és cap novetat. Aquests títols es poden fer de gairebé qualsevol partit perquè sempre és així —fora de casos molt comptats, com l'eliminatòria entre El Salvador i Hondures del 1969, que va resultar en l'anomenada Guerra del Futbol entre tots dos països (quatre dies en què van morir unes 2.000 persones, un horror). Però no hi som, aquí.

A la portada impresa, El Mundo titula "El futbol vence a las esteladas", encara que qui va guanyar va ser el Barça al Sevilla. Ho expliquen a sota: "el balón se impuso sobre el protagonismo político que buscaban los independentistas". Era inevitable. Era un partit de futbol. S'entén poc, però, la foto que acompanya aquests títols: es veu als reis escoltant l'himne voltats de estelades. Si els independentistes volien protagonisme polític (com d'altra banda és natural), a fe que aquesta primera els hi facilita molt la feina:

El grau més elevat de cuina correspon a altres portades i títols. Al digital Crónica Global es diu que "El Sevilla-FC Barcelona arranca con normalidad y las aficiones tarareando la Marcha Real". (La Marcha Real és l'himne espanyol). Com ho saben que totes les aficions el van cantar? Si comencem així, com et pots fiar de la resta? És complicat. El títol principal és "El fútbol se impone al nacionalismo en la Final de Copa", sense especificar de quin nacionalisme es tracta ni adonar-se'n que "todas las aficiones" d'un estadi cantant un himne bé podria ser una clara manifestació de nacionalisme. En fi, que aquí falla alguna cosa.

A El Confidencial una de les cròniques del partit es cuida de dir que "El futbol triunfó en la final más politizada" (Què volien? Si era un partit de futbol!) i aclareixen: "Pues no, ni todos los culés son independentistas catalanes, de hecho muchos ni son catalanes, ni todos los sevillistas son fachas por 'cantar' el himno de España". Ah.

El plat fort, com sempre, són dues portades com dues pancartes. Dos destilats d'alta graduació. A La Razón diuen que "España ahoga los pitos al Rey". Tota? Almenys es fan ressò que al Rei el van xiular. La desgràcia d'aquestes portades on cada dia s'informa severament de qualsevol cosa com si es tractés de la càrrega de la brigada lleugera o de la fi de la Guerra Mundial  és que acaben semblant una mala paròdia d'elles mateixes i ja no saps destriar què ha passat en realitat i què volen els editors que pensis que ha passat. És un embolic.

L'ABC té l'avantatge de l'arxiu, de la solera. En altres temps, el tabloide monàrquic feia portades d'aquests esdeveniments amb tant d'ingeni que no tenies més remei que aplaudir-los. La gràcia era deixar les coses insinuades amb un punt de sarcasme o d'ironia per a que el lector les hagués de completar amb el seu sentit de l'humor. Això els hi treia dramatisme i sorruderia. En el fons, et deien: ei, que és conya. Això, però, ja no va així. Els que ara fan aquestes portades se les creuen de debó. Estan salvant Espanya. Aquesta és la d'aquest dilluns:

Compari-Ia amb aquesta perla del 5 de gener de 1997, feta el dia del partit Real Madrid-Athletic de Bilbao. La intenció és la mateixa, pero la ciència i la destresa, no. Les ganes de fer mal, tampoc:

El text diu això: "El Athletic de Bilbao, el único equipo español de relieve que disputa la Liga de fútbol con jugadores españoles, se enfrenta esta tarde al Real Madrid en el estadio Bernabéu. La política de defensa de lo español practicada por el equipo vasco contrasta con la del resto de los clubes, que se han lanzado a una carrera desenfrenada para contratar extranjeros. Anoche, por ejemplo, el Deportivo jugó con nueve futbolistas de origen no español y el Barcelona con seis. Hoy el Real Madrid lo hará frente al Athletic de Bilbao con otros seis extranjeros. Viene a nuestra portada Julen Guerrero, estrella del equipo bilbaíno y de la selección nacional española".

Te n'has de riure.