D’ençà que el president Carles Puigdemont (Amer, 1962) va marxar a l’exili, contravenint la seva promesa de quedar-se al país per defensar l’1-O i aplicar-ne el resultat, la força política del 130 fou la defensa de la seva causa legal contra la justícia espanyola, prou ben emparada pels magistrats europeus, i l’ambigüitat del seu retorn. Dos anys després de la fugida, Puigdemont va jugar molt hàbilment les cartes d’aquest darrer factor, especulant sobre la possibilitat de desembarcar de nou al país (“Si vols que torni el president, has de votar el president”, feia aquell lema electoral), tot per acabar arrasant als comicis europeus i, com és sabut, no moure’s ni un pam de la residència a Waterloo. El final de tot aquest trajecte ha tingut molta menys èpica: gràcies a una amnistia inicialment impulsada per Esquerra i assumida pel PSOE, el Molt Honorable podrà retornar aviat a la llar.
Malgrat aquest viratge en què hom ja ha perdut el sumatori de mentides i mitges veritats del Molt Honorable (Pedro Sánchez ha passat d’un home “a qui no compraries un cotxe de segona mà” a ser un soci de govern al Congreso), a Puigdemont encara li restava una legió enorme de fidels i el poder emocional-simbòlic de la imatge d’un president tornant a casa per ser investit. En aquest sentit, Puigdemont podria haver promès retornar en cas d’ésser el candidat més votat del pròxim 12-M o, si més no, el que tingués més representació; però conscient que els seus electors s’empassen qualsevol jugada mestra, ha acabat afirmant que irromprà al Parlament només si pot ésser investit. D’aquesta manera, segons un alehop argumental un pèl curiós, s’acabaria el procés d’allò que anomenàrem restitució i que, irònicament, s’aplicaria només a ell mateix.
Als believers del Molt Honorable se’ls en carden les seves promeses incomplertes i la seva maleta de mentides
Ara per ara, Puigdemont és l’amo de Junts (una formació que es presenta als comicis del 12-M amb una amanida de partits digna de l’esquerra postcomunista); ha configurat les llistes, triant una sèrie de caps de llista a les províncies que són desconeguts per a la majoria de catalans, i només ens ha regalat el plaer de viralitzar una número dos provinent de Silicon Valley a qui tothom anomena Anna Papallona, protagonista d’uns vídeos de campanya que són un dels cims de l’humor català. Però aquests són uns comicis polaritzats i presidencialistes, i als seguidors del president 130 tant se’ls en foten les llistes electorals i els candidats. De fet, als believers del Molt Honorable també se’ls en carden les seves promeses incomplertes i la seva maleta de mentides. Ells només volen Puigdemont al cotxe, amb el cinturó de seguretat, fent via de la Catalunya Nord cap a Sant Jaume.
Fins fa pocs dies, Carles Puigdemont era ben conscient de tot això i se’l veia prou joliu amb les seves perspectives de monopolitzar el relat del 12-M. Però una genialitat maquiavèl·lica de Pedro Sánchez (que, com ja vaig escriure, va contrarestar l’exili dels polítics catalans amb el seu propi exili amorós) ha aconseguit virar el to de la campanya. De fet, resulta fàcilment comprovable com, en aquesta primera setmana de mítings, el tema central de les eleccions ja no és l’amnistia, el referèndum o etcètera, sinó el retorn de Sánchez a la presidència del Gobierno, amb Salvador Illa fent-li de virrei. En unes eleccions cada vegada més espanyolitzades, Puigdemont ha virat el llenguatge de l’èpica per tornar a exercitar-se en l’art convergent: va reunir-se amb els empresaris (espanyolistes) de Foment i Junts va ressuscitar Mas i Pujol de la cova on els tenien amagats.
En una entrevista recent amb el diari de Godó, Puigdemont gosava afirmar que no té en cap mena de consideració les opinions sobre la seva persona. L’afirmació té certa gràcia si hom es mira l’espot de campanya del president, on ell mateix declara “per uns soc un heroi, per d’altres un covard, per uns soc un problema, per d’altres una solució; però no ens equivoquem, aquestes eleccions no van de mi”, uns mots precedits d’una imatge de l’esquena del president calcada a l’arxiconeguda pintura Der Wanderer über dem Nebelmeer de Caspar David Friedrich, una iconografia muntanyenca més pujolista que el monyo de Núria Feliu. Deu fer uns dies, la companya Marta Lasalas recuperava en un utilíssim article com els discursos de Puigdemont s’han manllevat dels de l’inventor de Convergència; la retòrica és tan calcada que jo, del president 126, demanaria drets d’autor (i de passada, que tots els propis que l’acusaren d’ésser un lladregot li demanin excuses).
Desitjaria, inútilment, que tots els electors de Junts sàpiguen què voten: per molt que els dolgui, estan a punt de legitimar un convergent de tota la vida
Deia l’enquesta d’ahir mateix a El Nacional que, tot i amb l’impuls del seu retorn, Carles Puigdemont ho tindrà ben difícil per atrapar Salvador Illa, i quedarà fins i tot a una distància més gran que l’obtinguda per Inés Arrimadas quan el guanyà el 21-D del 2017. Deia al principi que Puigdemont comptava amb dues forces motores: el fet de despullar les injustícies de la judicatura espanyola a través dels tribunals europeus (un gest que resta absolutament tancat després de l’amnistia pactada amb el PSOE) i el poder simbòlic-sentimental de l’exili. Si aquest factor tampoc aconsegueix un resultat amb prou gruix, potser seria hora que el president admeti que, marxant de Catalunya i adaptant-se al 155, ja va començar a perdre qualsevol opció de lideratge. Desitjo que torni com més aviat millor, car serà més just confrontar-lo en presència: però si perd, espero que entengui que tot s’ha acabat.
També desitjaria, inútilment, que tots els electors de Junts sàpiguen què voten: per molt que els dolgui, estan a punt de legitimar un convergent de tota la vida. No és una opinió; és un simple repàs de les paraules i —sobretot— de la tossuderia dels fets, dos conceptes no gaire aptes per a creients.