Carles Puigdemont ja va prometre que tornaria a Catalunya en cas de guanyar les darreres eleccions europees (barrejant perversament el condicional i l’imperatiu: “Si vols que torni el president, has de votar el president”) i es ratificà en la promesa quan va obtenir l’acta d’eurodiputat. Fa pocs dies, el president 130 aclaria que aquests mirallets —conscientment falsos quan els enuncià— ara es realitzaran, posant-hi una mica d’ironia, en diferit. De fet, Puigdemont ha rinxolat el rínxol i encara hi ha injectat una dosi més de xantatge: només vindrà al país com a president legítim si la contingència parlamentària ho permet (a la qual cosa, va afegir, hi ajudaria una candidatura unitària). Al “voteu-me i tornaré” ja ens hi havíem avesat, però això de demanar unitat després d’haver sigut l’artífex de trencar un govern independentista ja és massa cínic àdhuc per un convergent.

L’aixecada de camisa i la impunitat de pixar-se a la cara de la gent és tan monumental que no caldria comentar gaire més cosa. Ja té gràcia que el president digués que Catalunya ha de ser ambiciosa perquè s’ha avesat a protagonitzar victòries de curta volada; ell, precisament, que va protagonitzar i enunciar una declaració unilateral d’independència de només vuit segons! Una gesta que, com repetiré per enèsima vegada, l’antic president de la Generalitat va decidir sol com un mussol sense cap mena de respecte pel Parlament de Catalunya que acabava de votar-la. Doncs bé, el Molt Honorable ara diu que, de totes aquestes mentides, ens hem d’oblidar perquè ara és l’hora de restituir el Govern il·legalment desbancat pel 155; tot això estaria molt bé, excepte pel petit detall que ell mateix pot concórrer a les eleccions només perquè ha pactat una amnistia amb un partit com el PSOE.

Espanya està encantadíssima de fer tornar el president i deixar-lo concórrer a unes eleccions, perquè així es renta la cara davant la justícia europea i la resta de països del Vell Continent

El lector voldrà respondre tota aquesta tirallonga històrica de fets recents (i fàcilment contrastables) dient que val la pena “indultar” el president perquè, tot i les mentides, continua essent el nostre actiu polític més valuós. La meva resposta és senzilla i cartesiana: cap actiu que es basi en la mentida i en vendre gat per llebre a la gent té cap mena de valor. De fet, s’esdevé justament el contrari: només quan l’electorat pugui refermar el seu independentisme netejant-lo de falsaris, podrà albirar un futur mínimament esperançador. Puigdemont demana el vot als ciutadans d’una manera delirant; ho fa, insisteixo, només perquè un dels partits del 155 li ha permès tornar al país. Però, com que ell mateix sap que l’amnistia pot acabar en paper mullat per l’efecte d’una judicatura mig franquista, exigeix al poble que el faci president dins d’un règim autonòmic. No es pot tenir més barra.

Davant les esmenes que he resumit, molts conciutadans em diuen que tinc tota la raó del món (no soc jo qui té raó; són els fets!), però que prefereixen votar un falsari “nostre” que no pas entregar el vot als espanyols. A mi aquest raonament em sembla digne d’algú que mereix tractament psiquiàtric, però si més no em resulta honest. És la mateixa lògica que apliquen les femelles maltractades pels seus mascles quan et diuen que no els abandonen perquè, en el fons, se’ls estimen i algun dia, ves a saber quan, segur que acaben canviant. És l’argument del català prototípic que, durant tota la vida, ha decidit comprar a la mateixa xarcuteria encara que sàpiga perfectament que hi tenen el preu del pernil fraudulentament inflat. Si prefereixes viure en una mentida, però que sigui catalana, com qui creu que l’Esperit Sant és manifestació divina, les meves raons no et deuen servir.

Assumir que es vota irracionalment sempre serà millor que gosar sostenir que Puigdemont és un perill per a l’Estat. Contràriament, com s’ha demostrat manta vegada en la configuració de l’amnistia, Espanya està encantadíssima de fer tornar el president i deixar-lo concórrer a unes eleccions, perquè així es renta la cara davant la justícia europea i la resta de països del Vell Continent. Si Puigdemont es presenta, i per tant assumeix els criteris de participació d’uns comicis espanyols, on quedaran tots els casos oberts on es reclamava esmenar l’Estat per autocràtic? Quina cara creieu que fotran els jutges europeus quan hom reclami justícia després d’haver pactat una amnistia per la qual s’acabarà perdonant fins i tot els polis agressors de l’1-O? Com pots deslegitimar, en definitiva, un sistema amb el qual has acabat allitant-se? Si no ho veus, amic meu, és que t’agrada viure enganyat.

M’alegra que el president torni. Així, a banda de no votar-lo, podrem recordar-li cadascuna de les vegades que ens ha mentit. Necessitarem temps, perquè la llista és quasi infinita.