Tal dia com avui de l'any 1480, fa 537 anys, naixia a Roma la que seria una de les dones més poderoses de la seva època: Lucrècia Borja, filla de la relació quasi conjugal que mantenien Roderic de Borja, llavors cardenal de València i canceller del pontificat, i Vanozza Cattanei, una aristòcrata llombarda. D'aquesta relació van néixer quatre fills —tots reconeguts pel seu pare—, que els va criar a les estances vaticanes com si fossin una família convencional. En aquell ambient també s'hi van criar uns altres tres fills que Roderic de Borja havia tingut amb altres dones. La llengua vehicular i de cultura d'aquella extensa i pintoresca família va ser sempre la catalana.
L'ascens al poder dels Borja exemplifica el lideratge indiscutible que València, a finals de la centúria del 1400, exercia sobre el conjunt de ciutats de la Mediterrània. Amb 100.000 habitants, era la ciutat més poblada de la Península ibèrica i exercia la capitalitat econòmica, política i cultural de la Corona d'Aragó. Els Borja formaven part de l'oligarquia valenciana i es convertirien en senyera del poder valencià al pontificat. Primer va ser Alfons de Borja, nascut a la Torreta de Canals (País Valencià), que regnaria al Vaticà com a Calixt III, i posteriorment seria el seu nebot Roderic, nascut a Xàtiva i pare de Lucrècia, que ho faria com a Alexandre VI.
Lucrècia va ser una peça fonamental a la política d'aliances de la família Borja. A les seves extraordinàries qualitats intel·lectuals s’hi sumava una reconeguda bellesa física, que la van convertir en una de les princeses més cobejades per les famílies aristocràtiques de la bota italiana. El seu pare la va casar primer amb un hereu Sforza —prínceps del Milanesat. Després amb un Trastàmara —germà del rei de Nàpols. I finalment amb un hereu Este —prínceps de Ferrara. Lucrècia, però, no va poder evitar el destí que la societat d'aquella època reservava a les dones, amb independència de la seva condició, i va morir als 39 anys a causa d’una infecció derivada del seu vuitè part.