Tal dia com avui de l’any 1516, fa 510 anys, Carles d’Habsburg-Trastàmara, fill de Joana d’Aragó i de Castella —mal anomenada la Boja— i de Felip d’Habsburg-Borgonya —anomenat el Bell— i, per tant, net —per banda materna— i nomenat successor dels Reis Catòlics, sortia de Gant i emprenia un viatge cap a la Península per a fer efectiu el testament de Ferran el Catòlic (mort el 23 de gener anterior i que li havia llegat la Corona catalanoaragonesa). En canvi, teòricament, no podia ser entronitzat sobirà de la Corona castellanolleonesa perquè Isabel la Catòlica —l’àvia materna (morta el 1504)— havia testat a favor de Joana —la mare de Carles—, que encara era viva, tot i que estava reclosa al castell de Tordesillas a causa d’una pretesa malaltia mental.

No obstant això, Carles, animat pel seu avi patern, Maximilià d’Habsburg (arxiduc independent d’Àustria i duc independent de Borgonya), va viatjar a Castella i va forçar la reunió de Corts. Els consellers que l’acompanyaven van advertir als poders castellanolleonesos que, tant sí com no, Carles seria coronat sobirà del conglomerat catalanoaragonès (no acceptaven l’existència de la balda intermèdia personificada en Joana i es basaven en la literalitat del testament de Ferran) i que, un cop assumit el poder a Barcelona, posaria tots els mitjans al seu abast, fins i tot els bèl·lics, per a ser coronat a Toledo. En aquell punt, el poder castellanolleonès va acceptar la seva coronació a canvi que reconegués que la seva mare —Joana— també era reina.

No obstant això, Carles va imposar un estil de govern autoritari. Poc després, amb la mort del seu avi patern, Maximilià (1519), que també era emperador del Sacre Imperi, optaria a rellevar-lo i toparia amb la resistència dels estaments més dinàmics de la societat castellanolleonesa (les classes mercantils urbanes), que comprovarien, astorades, que la prioritat i la urgència del nou monarca era espoliar el regne per a comprar les voluntats del prínceps electors i obtenir el ceptre imperial. La revolució dels comuners castellanolleonesos s’inscriuria en el context d’aquesta crisi, que culminaria amb la desaparició de les seves classes mercantils i amb la destrucció de l’aparell institucional castellà —passaria a ser la matriu del poder central hispànic.