Tal dia com avui de l’any 1709, fa 317 anys, a Toledo (Corona castellanolleonesa), moria en l’ostracisme Luis Manuel Fernández Portocarrero Bocanegra y Guzmán, més conegut com el cardenal Portocarrero, que havia estat ministre de la Junta Grande o Consejo de Estado (el govern del poder central de la monarquia composta hispànica) des dels darrers anys del regnat de Carles II, l’últim Habsburg fins a la coronació de Felip V, el primer Borbó (1679-1701). La investigació historiogràfica moderna planteja molts dubtes sobre l’autenticitat del testament de Carles II —mor sense descendència— a favor de Felip de Borbó. I assenyala Portocarrero com l’autor de la probable falsificació d’aquell document.
Portocarrero, arquebisbe de Toledo i cardenal primat de la Corona castellanolleonesa (1677-1709) era un dels elements més influents de la cort hispànica. Des de la prematura i sospitosa mort del nen Josep Ferran de Baviera (març, 1699), candidat de consens de totes forces cortesanes hispàniques per a succeir Carles II —i molt abans de ser nomenat ministre— Portocarrero havia articulat i liderat el partit proborbònic de la cort favorable al canvi de nissaga reial. Algunes investigacions historiogràfiques sostenen que hauria estat generosament retribuït per govern de Versalles, a través del seu ambaixador Henry d’Harcourt. Amb el seu nomenament com a ministre passaria a tenir accés directe al rei i als afers més importants de l’estat.
Però amb la coronació de Felip V a Madrid com a rei de la Corona castellanolleonesa (maig, 1701), Portocarrero va ser fulminantment cessat. El rei Lluís XIV de França, avi i valedor de Felip V, el considerava un personatge ambiciós, perillós i poc de fiar, i va ordenar la seva substitució per Jean d’Orry, un alt funcionari de la cort de Versalles. Tot seguit, Portocarrero va ser nomenat virrei de Catalunya, càrrec que havia estat la tomba política de bona part dels qui l’havien ostentat. En aquell moment, Portocarrero —profundament ressentit amb els Borbons— es va convertir en un dels principals opositors al nou règim. Va ser destituït el 1703, acusat de no perseguir el moviment austriacista català i, al seu retorn a Madrid, va ser desterrat de la cort.