Tal dia com avui de l’any 601, fa 1.425 anys, a Híspalis (nom de l’actual ciutat de Sevilla a l’època romanovisigòtica, segles II aC – VIII dC), moria Leandre, bisbe catòlic de la diòcesi Hispalense. En aquell moment, el paisatge religiós del regne hispanovisigòtic estava dividit entre la majoria hispanoromana —de llengua i cultura llatines i de religió catòlica— i la minoria visigòtica, de llengua i cultura germànica i de religió arriana (corrent religiós cristià de caràcter encarnacionista que considerava, entre altres coses, que Crist era l’encarnació del Fill, la primera criatura de la creació divina, i que havia tingut molt de seguiment entre els pobles germànics).

En aquell moment, també, els diferents estaments del poder hispanovisigòtic (noblesa militar visigòtica, jerarquies eclesiàstiques hispanoromanes) proposaven la unificació religiosa com a element de cohesió de la societat hispanovisigòtica, amenaçada per perills interns (les dinàmiques centrípetes secessionistes dels territoris de la perifèria) i per perills externs (el desembarcament i la conquesta bizantina del sud-est peninsular). Però no hi havia consens, perquè ambdós corpus socials volien imposar la seva respectiva confessió. També, en aquell moment, hi havia una doble xarxa de jerarquies religioses, formada per bisbes i abats arrians i catòlics.

L’any 579, el rei Leovigild va enviar el seu fill i hereu Hermenegild a Híspalis, com a governador de la província Bètica (la més poblada del regne), per a adquirir-hi habilitats i experiència com a governant. A Híspalis hauria entrat en contacte amb Leandre —que tenia fama d’home molt savi i eloqüent— i, influït pel bisbe, s’hauria convertit, secretament, al catolicisme. Aquesta conversió era la part visible d’una conspiració que Leovigild resoldria amb la detenció (583), reclusió (583-585) i assassinat del seu fill a les masmorres del Pretori de Tàrraco, l’actual Tarragona, (585) a mans d’un sequaç anomenat Sisbert.

Però la dinàmica de la rebel·lió no es perdria amb la mort d’Hermenegild. Les maniobres contra Leovigild se succeirien, fins i tot després de la seva desaparició. Després de la mort del rei (586), el seu successor Recared prendria el relleu d’Hermenegild, aixafaria el partit del difunt Leovigild i decretaria la unificació religiosa catòlica del regne (Concili de Toledo, 589). Amb l’objectiu de facilitar les conversions massives, Recared disposaria que per a passar de l’arrianisme al catolicisme no calia el sagrament del bateig. Es va considerar que n'hi havia prou amb la imposició de mans per part d’un representant de l’Església catòlica, que podia ser el rector parroquial.